Tot i que el grau de democratització en l’accés a la informació que ofereixen les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) és incomparablement més alt que en qualsevol altre període de la història de la humanitat, la preocupació ciutadana i institucional per la normalització del discurs de l’odi, en paral·lel a un fort augment de la ideologia ultradretana, la vulneració de la intimitat, o la polarització social i política de la societat, ha generat i genera nombroses suspicàcies sobre el seu ús. Però tot i que és cert que els anomenats filtres bombolla, la propagació de desinformació a través de pàgines web i xarxes socials alienes als codis deontològics periodístics, o el grau d’immediatesa i, per tant, de falta de reflexió del consum informatiu digital, semblen definir les TIC com a part fonamental d’un panorama sociocultural tèrbol en el millor dels casos, s’ha de dir que aquestes xacres democràtiques ja eren presents abans de l’entronització d’aquestes tecnologies com a mitjans d’accés a la realitat a la qual s’insereixen, retroalimentant-se.
Amb tot, les TIC han tingut un altre efecte en el desenvolupament d’alguns dels elements indispensables per a qualsevol democràcia, i que s’ha vist accentuat durant aquests últims mesos arrel de la pandèmia de la covid-19. Es el cas de l’espai públic, que s’ha vist aparentment traslladat a un entorn virtual, vulnerant, netament i silenciosa, alguns dels seus fonaments democràtics més bàsics.
Tradicionalment, el concepte d’espai públic dins d’una democràcia venia definit com aquell conformat per construccions urbanístiques i arquitectòniques de propietat i gestió pública. Però també, i des d’una perspectiva legal, és aquell sotmès a la regulació de l’administració pública que depèn de l’estat, sent així regulat amb una major o menor capacitat (i voluntat) d’incidència per part de la ciutadania. Dit d’una altra manera, l’espai públic és un lloc regulat per tots i totes aquelles que acull, però que per aquest motiu no pertany a cap dels seus usuaris, garantint d’aquesta manera (i almenys en teoria) la pluralitat i capacitat de dissens que, idealment, son part fonamental del contracte social democràtic.
Per contra, les comunitats humanes que habiten espais virtuals com les xarxes socials ho fan en entorns no físics -però no per això menys vàlids per a acollir debats o facilitar l’intercanvi d’informació- posats a disposició dels seus usuaris per ens majoritàriament privats. D’aquesta forma, el pols entre l’espai físic on es dirimeixen molts dels aspectes que permeten el desenvolupament d’una democràcia i l’espai virtual destinat a aquesta mateixa finalitat és també, en bona part, un pols entre la cosa pública i la cosa privada. El que és públic es regula a través de l’exercici de la sobirania ciutadana, que alhora es retroalimenta de l’espai públic per a exercir la seva llibertat d’expressió i decisió. Els espais virtuals, però, queden en mans de particulars que, per la seva naturalesa legal privada, els gestionen a través de mecanismes que defugen la sobirania ciutadana.
Dins la Xarxa intercanviem les nostres dades personals per una tèrbola gratuïtat, basada en el rastreig (voluntària, a base de cookies) de la nostra activitat de cara a establir un patró de consum digital del qual uns tercers intentaran extreure’n algun tipus de rendibilitat, sovint amb la inserció de publicitat personalitzada i a la carta d’empreses igualment privades. L’espai públic i físic garanteix alguns dels drets de la ciutadania fins i tot per als sectors més desfavorits de la societat, que no poden ni tan sols pagar taxes o impostos, mentre que als espais virtuals la ciutadania només té accés com a consumidora potencial de béns i serveis oferts per tercers a través del rastreig de la seva activitat a la Xarxa, duta a terme (almenys dins de la legalitat actual) amb finalitats estrictament comercials.
I si bé aquestes dues cares de la nostra existència ciutadana han conviscut tot i les amenaces existents tant als entorns reals com als virtuals ¿què passa quan tota o quasi tota la nostra vida social es veu reduïda i fins i tot confinada, fent de l’espai virtual l’únic capaç d’habilitar el debat social que sustenta una democràcia sana?
La irrupció de la covid-19 ha empetitit l’espai públic tradicional, buidat en els seus ciments democràtics per la por a la presència de l’altre, en favor d’una virtualització que sens dubte ha alleujat la soledat i aïllament de tots nosaltres durant aquests últims mesos, i que ha fet possible la supervivència de molts negocis i llocs de feina. Però aquests aspectes positius, que en si mateixos en justifiquen el seu ús, corren el risc de convertir-se en el cavall de Troia dels efectes que el traspàs de l’activitat social de l’esfera pública a la privada pugui tenir per la democràcia, i que inclouen les comprensibles suspicàcies que pugui generar l’ús d’aquestes tecnologies pel que fa a la privacitat, al rastreig i fins i tot a la vigilància dels que l’habitem en major o menor grau.
Factors que tenen en comú l’existència d’un espai públic gestionat, en gran part avui dia, per forces alienes a qualsevol regulació democràtica i basat en la rendibilitat, i no en l’exercici d’un dret ciutadà bàsic i fonamental. No falten les veus que reclamen una Xarxa concebuda com un bé essencial, obligatòriament gestionat des d’allò públic, sense finalitats econòmiques i amb garanties de transparència. Un primer pas per a garantir l’accés d’un seguit de tecnologies molt útils per tota la ciutadania, que evitaria la seva conversió a consumidors sota vigilància dins un espai públic transformat en un espai publicitari, avantsala d’una democràcia regida per la lògica del mercat.
Eduardo Martínez Gómez és creador i documentalista. Graduat en Guió per l’Escola de Cinema i Audiovisuals de Catalunya.
