El Compromís

Avui en dia la paraula compromís no està de moda. Comprometre’ns ens sona a lligar-nos definitivament a alguna cosa, sense possibilitat de modular aquesta implicació en funció de les nostres necessitats. I és que, de fet, aquest lligar-se completament a una cosa és una acció impossible de casar amb el món fugaç d’avui en dia, que té en la llibertat per fer en cada moment el que vingui més de gust un valor absolut. Aquesta, de totes maneres, ha de ser només una forma de prendre’s el compromís. N’hi ha d’altres, perquè com ens recorda en el monogràfic d’aquest número Ignasi Carreras no som superhomes que poguem adquirir compromisos de per vida amb les coses. Segurament necessitem comprometre’ns d’una altra manera, amb més flexibilitat, en funció del moment i de les circumstàncies personals. El que volíem recalcar aquí és justament que aquest compromís s’ha de fer a partir de la nostra llibertat. Vist com està el món en què vivim decidim comprometre’ns en allò en què creiem que podem ser més útils o simplement en el que ens ve més de gust. És en aquest sentit que plantegem aquest número, dins la voluntat de recuperar el concepte de compromís no entès com un sacrifici constant per a una persona o un projecte sinó des del goig que suposa poder-se comprometre amb allò que un creu des de la més estricta llibertat: no fer les coses perquè “toca” sinó perquè sentim que ens venen de gust fer-les, perquè pensem que ens sentirem recompensats de tirar-les endavant. Segurament ha estat aquesta idea de compromís absolut, inflexible, el que ha frenat una nova generació de joves a assumir compromisos amb majúscules. Cadascú, doncs, pot comprometre’s amb allò que cregui i sobretot fer-ho amb la intensitat que vulgui i pugui.