Un estudi liderat per la Universitat de Cambridge demostra que l’empatia, la capacitat de posar-se en la pell d’una altra persona, té un component genètic. Fins ara es considerava que l’empatia era fruit de l’educació rebuda o de la pròpia experiència, però aquest estudi conclou que també es porta als gens.
Entenem per empatia la capacitat de percebre i interpretar les emocions dels altres, és a dir, de patir quan els altres pateixen o d’alegrar-nos de la felicitat dels altres.
L’estudi constata que només el 10% de les diferències individuals de l’empatia en la població es deuen a la genètica i que és molt important conèixer els factors no genètics que expliquen el 90% restant. L’estudi no ha identificat encara els gens específics involucrats en l’empatia.
Una altra de les conclusions de l’estudi de Cambridge és que les dones són més empàtiques que els homes. De mitjana, la puntuació de les dones en el qüestionari és de 50 sobre 80, mentre que la dels homes és de 41 sobre 80. Però aquesta diferència, segons es desprèn del document, no es deu al nostre ADN, sinó que s’explica més aviat per factors biològics, com ara la influència de l’hormona prenatal, o altres factors, com la socialització.
El neurocientífic i professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC Diego Redolar explica que persones amb patologies, com l’autisme, l’esquizofrènia, trastorn d’Asperger (una síndrome de l’espectre autista), trastorns de personalitat o altres condicions psiquiàtriques poden tenir la capacitat d’empatia alterada. L’explicació, segons l’expert, cal buscar-la en les bases neurals, «un conjunt de circuits cerebrals subjacents al que anomenem teoria de la ment que, en el cas d’aquestes persones, no funcionen correctament”.
En l’empatia hi tenen un joc important les àrees frontals del cervell; en concret, algunes regions de l’escorça prefrontal dreta, l’amígdala, l’escorça cingular anterior i la unió temporoparietal. «Els lòbuls frontals són molt importants en les funcions cognitives més específicament humanes, com l’autoconsciència, la personalitat, els judicis morals o l’empatia», explica Redolar.
Aquest expert també diferencia entre dos tipus d’empatia: la cognitiva i l’emocional. La primera està relacionada amb la capacitat de conèixer els pensaments i sentiments d’una altra persona, mentre que la segona fa referència a la capacitat de reaccionar amb una emoció apropiada als pensaments i sentiments dels altres.
Rodolar, juntament amb els investigadors de la UOC Elena Muñoz i Raquel Viejo, han fet un altre estudi que assenyala que a cada un d’aquests tipus d’empatia intervenen estructures cerebrals concretes: l’amígdala i l’escorça prefrontal ventrolateral són estructures fonamentals en el reconeixement emocional, i l’escorça prefrontal dorsolateral és una regió essencial en el control cognitiu. Redolar apunta que lesions en aquesta part del cervell produeixen alteracions en la presa de decisions i el funcionament executiu en el processament de la informació.
Ara bé, l’empatia no només s’explica pel factor genètic, sinó per molts altres factors. «No podem dir que tenim el gen de l’empatia. Si no s’amaga cap patologia al darrere, hem de parlar de funcions multifactorials», sosté Rodolar. Ser més empàtic o menys pot dependre de la càrrega genètica, però també de l’aprenentatge o l’experiència vital de cada persona. – Redacció
