El civisme és d’aquells mots que ens arriben fins a l’actualitat marcats pel seu origen. La paraula civisme prové del llatí civis, que significa ciutadà. Segons aquesta etimologia, per tant, el civisme constitueix el conjunt de qualitats que permeten als ciutadans viure a la ciutat respectant unes normes de convivència, unes regles de joc, uns drets bàsics i uns valors constitucionals. El civisme, en aquest sentit, seria el contrari a la barbàrie.
El civisme es basa en el respecte vers les altres persones de la comunitat i vers les coses compartides. En referència al primer aspecte, els individus civilitzats dialoguen, pacten, arriben a acords i respecten la dignitat dels altres. Pel que fa als espais públics, les persones civilitzades són aquelles que respecten i valoren les coses compartides amb la resta de ciutadans i que tenen bones pràctiques urbanes.
Des de finals del segle XX les ciutats han esdevingut cada cop espais més complexes: multireligioses, multiculturals, multilingües, etc. És una evidència que la gestió de la diversitat no és fàcil. Per això difícilment es podrà educar en civisme si prèviament no es crea esperit de comunitat. La relació entre civisme i convivència és estreta. I, per tant, a part de respecte, acompanyant el civisme també cal: responsabilitat, tolerància i solidaritat. És difícil que una persona sigui cívica en una societat, en un país, en una ciutat que no estima, que no respecta o en la qual se sent rebutjada. En aquest tema la frase “no facis al carrer allò que no faries a casa” –un lloc que generalment es valora– es converteix en sentència.
Durant els mesos d’estiu el calendari català s’omple de festes majors, molts pobles de Catalunya reben més població de l’habitual i es fa més vida al carrer. En aquest període, per tant, els problemes d’incivisme poden augmentar, però cal remarcar que el civisme no és un valor caduc. La catedràtica d’ètica Victòria Camps recorda que el civisme és per sobre de tot una cultura perquè està relacionat amb el “cultiu” de la persona, allò que els grecs anomenen la formació del caràcter o ethos, d’on deriva també la paraula ètica.
Per tant, sent una tasca d’aquesta importància, l’educació en el civisme no es pot delegar exclusivament als centres educatius. Les administracions també han de tenir en el seu paper en aquest tema, anar més enllà de les simples ordenances sancionadores i fer una reflexió amplia i en profunditat sobre aquest valor. I, òbviament, les famílies tampoc n’han de quedar al marge. La teoria no educa en civisme, el testimoniatge sí.
