Per primera vegada a la història, al Congrés dels diputats s’ha pogut parlar català, basc i gallec sense que ningú fos interromput ni expulsat de l’hemicicle. Després de 45 anys s’ha assolit una reforma del reglament que ha de permetre utilitzar aquestes llengües en tota l’activitat parlamentària. No hi ha dubte que formalitzar l’ús del català al Congrés dels diputats i que posar l’oficialitat del català sobre la taula de la Unió Europea són dos fets rellevants, inèdits i molt significatius.
Les llengües tenen un paper fonamental en la vida quotidiana de les persones. Són una eina bàsica per a la comunicació, la socialització i el desenvolupament personal. A través de la llengua donem forma al pensament, dialoguem, argumentem i negociem, és a dir, ens relacionem amb els altres i aprenem. A través de la llengua construïm i definim la nostra identitat, expliquem i conservem la nostra història, vivim els nostres costums i les nostres tradicions i creem la nostra cultura; amb la llengua defensem els nostres drets com a persones i participem en la societat. És una evidència que no podem negar.
Moltes persones creiem que el català hauria d’haver estat present al Congrés des del començament, des que la Constitució va reconèixer la diversitat de regions i nacionalitats que conformen el mapa d’Espanya. Malgrat haver assolit aquesta fita, encara hi ha partits que ho consideren una concessió inacceptable. Pensen, o almenys ho expressen, que això pot trencar Espanya. No podem negar que aquest èxit és més el fruit d’un resultat electoral que de la voluntat de tota la cambra. Les matemàtiques, en aquest cas, han donat un bon suport a la llengua.
Espanya té una gran riquesa cultural que es posa de manifest, entre altres coses, en les diferents llengües que es parlen al seu territori. És trist que aquesta riquesa s’utilitzi com a element diferenciador, d’enfrontament i no pas de convivència, entesa i cohesió. Els nostres representants polítics sembla que utilitzen la llengua per aixecar murs ideològics on escudar-se, per enfrontar-nos i per dividir-nos a tots. Reconèixer i acceptar una realitat del país, és a dir, les diferents llengües que s’hi parlen, genera empatia i fa que les diferents nacionalitats creixin en amistat i en el desig de caminar plegades.
Em resulta sorprenent aquesta dificultat per acceptar que es parlin aquestes llengües al Congrés. Avui en dia, a qualsevol empresa on vulguis treballar et demanen que parlis més d’un idioma. Jo no demano tant als nostres diputats, però per exercir certs càrrecs públics caldria que fossin capaços almenys d’entendre el català i el gallec. Entenc que l’eusquera, per tenir unes arrels diferents a les llengües romàniques, pugui ser de més difícil comprensió. Però amb les altres, no hauria de caler. No és tan difícil entendre’ns, que les nostres llengües són més germanes del que alguns volen creure.
El mateix em plantejo sobre el Parlament Europeu. Em sembla que els parlamentaris, representants dels països de llengües romàniques, haurien d’entendre’s amb més facilitat. Parlant cadascun d’ells en la seva pròpia llengua, els altres haurien de poder comprendre bona part del seu discurs. El normal seria que cadascú s’expressés en la seva llengua i els altres els entenguessin. Això, demana, d’una banda, que el nostre sistema educatiu des d’infantil i primària, hagués inclòs que poguéssim comprendre mínimament aquestes llengües; i d’una altra, l’esforç, per part de tots, d’escoltar sovint aquestes llengües, de llegir quelcom de tant en tant, veure una pel·lícula en versió original, viatjar per aquest països, etc.
Avui, tots els nostres joves viatgen a qualsevol país del món, i si no en saben la llengua, fan servir un App del seu telèfon mòbil capaç de traduir-la. Estic segur que ben aviat la tecnologia ens ajudarà a resoldre aquest tema, però es perdrà la riquesa de conèixer o entendre altres llengües. De moment, penso que manifestar el desig i fer l’esforç d’entendre aquells que s’expressen d’una manera diferent a la meva, ajudaria i amorosiria molt el moment que vivim a Espanya i, per suposat, la decisió que s’ha pres al Congrés dels diputats.
