Per les persones que sentim que el nord en l’educació sempre apunta cap a la dignitat i el respecte aquest títol és fins i tot molest. Costa haver de continuar argumentant, desglossant els perquès de la necessitat d’abandonar una tàctica que s’utilitza amb l’educació i no hi té res a veure.
Podria enfocar aquest escrit des de la perspectiva del càstig com una decisió que pren l’educador amb valor absolut, estanca; una peça de puzle que només s’utilitza en moments puntuals i que procura la tranquil·litat de l’adult d’haver complert amb la seva obligació… Tot i això, donat el gran impacte en tots els ordres de la vida d’un individu, ho faré, encara de manera succinta, tractant-la com un dels indicadors de maduresa socioemocional d’una societat.
L’educació punitiva té el poder d’establir relacions de verticalitat social, de violència i, per tant, allunyades de la cooperació humana.
El càstig apuntala una concepció de l’educació que s’allunya de la guia, el recolzament, el suport, el modelatge i la inspiració que cada nen necessita per formar part d’una espècie social que depèn essencialment de la resta per sobreviure, aprendre i transcendir.
Ser suficientment dur
Per què una tècnica que s’ha acceptat universalment com a beneficiosa i necessària, el càstig, falla estrepitosament? No s’aplica de manera efectiva? Els sembla que hem de ser encara més durs?
Penalitzar per no saber, per no poder, fins i tot per no voler… deixa més tranquil l’educador. Mentre els nens es desanimen per la millora i l’aprenentatge. Com si fos un bumerang, la conseqüència més freqüent del desànim infantil és unir-se al comportament socialment inacceptable del que han tingut mostres freqüents. L’altre comportament, l’apropiat, no figura!
El que l’adult anomena bon comportament està en el seu món oníric. L’adult ho necessita, però no ho sap modelar. Els nens queden en una mena d’aïllament de dades. Haurien d’endevinar com es resolen les dificultats de manera humanitzada, sense agressivitat i sense violència. És el peix que es mossega la cua, una espiral en la qual la societat en conjunt està molt ben instal·lada… Així de llargs són els tentacles de l’educació o el succedani que es subministra. La intenció dels educadors és bona, allunyar als fills i alumnes del que els pot fer sentir malament a la vida. El resultat en aplicar el càstig és que tant els fills com els alumnes s’allunyin de la connexió amb el seu propi cervell, de la millor versió de si mateixos en l’adversitat. També s’allunyen de la comunicació afectiva i efectiva amb els seus referents. Aprenen des de la culpabilitat i la por. La vergonya no és el millor catalitzador de les sinergies de creixement, aprenentatge i desenvolupament personal.
Per on començar?
Potser amb un plantejament necessari que l’adult no es fa gaire sovint. Per què els nens fan el que fan?
En comptes de començar per aquesta reflexió hi ha un incomptable nombre de creences que ens insten al més còmode (el manar sempre s’ha fet així) i desconnectat (absent de sensibilitat i informació) amb la gran responsabilitat que suposa educar. La paleta de respostes a l’hora de buscar excuses/justificacions per castigar pot ser tan diversa i a la vegada tan concebuda que ens l’hem cregut i continuem interaccionant amb la infància com si totes aquestes creences fossin objectives i reals. No, res a veure amb tota aquesta heurística de la ment del progenitor, educador. El comportament és comunicació, la conducta inadequada és un senyal de maduració biològica i/o de falta de dades i entrenament en habilitats per viure de manera ètica.
El càstig és una conducta egocèntrica de l’adult. El càstig és la inseguretat de l’adult per afrontar un repte. És una manera ràpida de fer, basada en el judici i que deixa de banda al nen. Mirar sense veure.
Venim de la nostra història
Realment, no tenim habilitat per gestionar els nostres enuigs, no suportem els de la canalla i el que volem és que les conductes inadequades desapareguin. Pur control i correcció. Ens oblidem del que és decisiu, la connexió per la cooperació. Per la participació genuïna a la societat de la cooperació, connectar amb un mateix i aprendre a comprendre la resta, són requisits indispensables. I és un objectiu difícil d’aconseguir simplement per la quantitat de dificultats a què ha estat exposat el caràcter infantil Seria quasi prodigiós poder detectar les necessitats dels altres i interessar-se per elles quan un nen sovint ha vist les seves desestimades.
Clima social
Ens hem deixat “la major”, és igual que l’adult el constrenyi la societat del benestar (jo li dic societat del basilisc, en un altre moment podrem conversar sobre això); a la infància el que l’interessa de manera inexcusable és assegurar la pertinença i tenir relacions i experiències per experimentar que mitjançant l’aprenentatge poden viure. No ho poden escollir, ho necessiten!
I encara que ens pesi en la societat del vertigen, la construcció d’un ésser humà és lenta. La resta, tot el que ens expliquem com a adults quan ens mostrem incompetents a l’hora de resoldre conflictes de manera digna, només són tiretes que necessitem per amagar inseguretats, incapacitats, pors i també ràbia… tenim pressa per un resultat.
Moltes vegades trobo a faltar que la configuració de l’òrgan del pensament fos més evident, la seva mida i el seu pes, en funció de la nutrició i el tractament integral. En aquesta societat que sembla que cuida les dietes… encara n’hi ha amb crosta de sal i de sucre, no em refereixo només al que és literal de l’enunciat. Es cuiden els estómacs, s’avalen desenvolupaments físics i se segueix tractant malament o molt malament el cervell de nens i nenes. Tractar les situacions de comunicació humana amb desgana, sense dedicació, amb poca atenció… utilitzar la imposició i la prohibició i voler, tot i això, resultats optimitzats denota que tota la càrrega d’esforç la rebrà el receptor Sense inversió haig de recordar-los que és difícil el resultat.
Pessimisme: El coratge com a requisit previ.
En la nostra descàrrega i per alleujar responsabilitats hem de dir que als nostres gens hi ha molta herència d’afectes no regulats, d’escasses habilitats d’autocontrol. Viure en la societat del pur control i la correcció implica copiar i repetir, justificar a través d’aquest intèrpret intern del qual ja ens va parlar Gazzaniga pel qual el cervell busca coherència en les actuacions, i si no n’hi ha la inventa. Hem mantingut entre tots el que clarament s’evidencia avui en dia que no funciona.
S’ha de reconèixer que castigar és exercir violència sobre algú que no es pot defensar de nosaltres. Aquest és el primer pas, responsabilitzar-se de l’impacte que tenim en el sistema nerviós autònom dels nostres fills promovent el camí de la reactivitat en lloc del trajecte de l’autoregulació i la reflexió, és el segon. I tota la teoria no té poder transformador si no copsa la realitat de la pràctica: reconèixer, responsabilitzar-se i reparar. Podem reparar, no és senzill, és ineludible.
Descarregar la responsabilitat de la resolució constructiva dels conflictes sobre nens que no van tenir “dades” (model de com es fa), ni tampoc van tenir la possibilitat d’assajar habilitats… és, com a mínim, ometre la nostra contribució en la grandíssima carència en tots els estaments socials. Només ha de fer vostè, lector, un petit registre, observar, a casa seva, a l’empresa, al carrer, als mitjans…!
Com poden comprendre l’últim que necessiten els protagonistes de la seva pròpia arquitectura són plànols i materials que no aporten solidesa a la construcció, sinó que minven la confiança. Fet en nom de la motivació. Fixeu-vos que acabem vivint en un edifici del qual nosaltres mateixos creem els plànols, cap als nostres tres o quatre anys cronològics (Jane Nelsen). L’ànim o el desànim estan a l’aleró, els tripula l’educació. Potser no de manera determinant, sí quasi determinant.
Tot plegat va configurant un plantejament que per poc que es faci lineal i interconnectat és molt explicatiu d’aquesta societat que diu que té en estima les habilitats socioemocionals, però que, quan pot, a la llar i l’escola se les salta.
Pot disminuir la gravetat de les conseqüències d’una praxi desinformada i poc competent pensar que estem repetint el mateix que van fer amb nosaltres, castigar perquè no actuem malament; sense fixar-se, sense tindre en compte que el fi no justifica els mitjans. Que un nen no es pot defensar d’un adult que, instal·lat a la seva “tarima” de poder, l’utilitza per empetitir, humiliar o espentar.
Mals consellers per aprendre i pensar.
Toca aprendre
La Disciplina Positiva promou estratègies que no són per obtenir resultats immediats sinó processos basats en principis que garanteixin la dignitat en les relacions humanes. Alfred Adler, ho va expressar fa un segle, ni l’autoritarisme, ni la permissivitat són el camí que avalí la connexió necessària per a la comunicació i l’aprenentatge. Jane Nelsen insisteix “d’on hem tret la idea boja que perquè un nen es porti millor abans l’hem de fer sentir malament”.
De mica en mica es va coneixent a gràcies a la contribució de la neurociència quant d’important és que davant l’”error” inherent al funcionament del cervell humà, a les cases i els col·legis, hi hagi persones, espais, relacions, experiències… per aprendre d’ell. Oportunitats perquè quan les coses no surten bé el cervell infantil s’encengui per l’oportunitat en comptes d’apagar-se per por i prevenció, per protegir-se del pitjor.
En definitiva i com ens ensenyava Rudolf Dreikurs: els plantejaments autocràtics a l’educació ens han portat a tractar els fracassos i inseguretats infantils com una cosa intolerable quan realment comuniquen, essència i naturalesa biològica, madurativa (espècie sofisticada que es construeix lentament).
La competitivitat, el pessimisme, la manipulació i insinceritat emocionals i la manca d’oxigen a la dignitat infantil, segueix Dreikurs, són grans obstacles per animar a la construcció d’un ésser humà.
La fallida de les institucions educatives és molt visible, tant que sembla obvi que ja toqui deixa de fer el que clarament ha demostrat que no funciona a llarg termini.
Podria tenir un halo desesperançador, el meu objectiu és un altre, acceptar que on estem ens permet la possibilitat de l’esperança de canvi. I els puc assegurar que sempre és possible aprendre, no ho aconseguirem tot, sens dubte millorarem… ens ho devem, li ho devem a la infància.
Les alternatives
En molts dels meus cursos comento com en aquest procés de l’acceptació del nostre impacte en la construcció humana la informació és un requisit substantiu, “no deixarem de fer el que no funciona si no sabem fer altres coses que funcionin”.
Disciplina Positiva és un programa, en aquest sentit, ampli, ric, suggerent i que ens treu d’aquella aurèola en què caiem quan s’arriba a la conclusió que l’últim que vols és crear atmosferes d’inseguretat a casa teva… però no saps per on començar.
La informació és important, la pràctica també. Conèixer i fer tenen, junts, el poder de renovació i transformació d’espais educatius.
Com poden comprendre no es tracta d’aflorar en un dia, sinó de processos laboriosos exigents i molt satisfactoris. Aprendre habilitats pel bon tracte és una finalitat ambiciosa que podem i, crec, hem de perseguir.
La Disciplina Positiva fa una proposta, com deia, en la que a les llars i als centres escolars es propicien relacions en què les persones cuiden les unes de les altres, es comunica de manera clara i respectuosa i es creix cada dia resolen els conflictes de la vida de forma constructiva sense necessitat de ferir a la resta o a nosaltres mateixos.
Posar-se a la seva pell
Veure la situació a través dels ulls del nen. En comptes d’observar el que fa i com ho fa, s’ha de penetrar en els propòsits i el fi que persegueix. Tots els moviments del nen tenen un significat. Reconèixer que el comportament no és només una resposta als estímuls externs, sinó un acte creatiu del nen que tracta de trobar el seu lloc. Adonar-se de l’estat de desenvolupament del nen.
El comportament té un significat i no és simplement un acte sense cap transcendència. El comportament sempre és el resultat lògic de la seva percepció de la situació. Sovint, el comportament de l’adult pot ser responsable de les accions del nen.
Controlar el que nosaltres fem
Límits clars i cordials, pautes de convivència establertes mitjançant processos d’autoreflexió i autoregulació. Recursos per l’expressió emocional des de l’empatia i l’assertivitat. Alternatives i opcions per abordar l’adversitat. Reunions familiars freqüents en què es busquen solucions acceptables als problemes sense precisar buscar culpables…
En definitiva, respirem en el present. Cuidem l’oxigen de l’educació! Comencem?
