El 39% dels pacients amb esquizofrènia se senten discriminats pels propis serveis psiquiàtrics. El moviment Hearing Voices és una iniciativa que des del 1987 acompanya persones en el seu procés de recuperació per evitar l’estigmació associada a la malaltia mental.
A quest abril va fer dos anys de la mort de l’Andreas. Els titulars de premsa deien: ingressada a psiquiatria, amb contenció mecànica i un diagnòstic erroni, els metges no van adonar-se que la noia de 26 anys patia una meningitis. Va ser el febrer del 2018 que es va obrir el cas a petició de la família i ara s’espera la resolució forense.
Aquesta és la seva història. L’Andreas comença a tenir símptomes compatibles amb una amigdalitis i al centre de salut li recepten antibiòtics. Decideix anar a urgències de l’Hospital Universitari Central d’Astúries on confirmen l’amigdalitis que s’ha de seguir tractant de manera ambulatòria. Però passa el temps i l’Andreas no millora. De fet, comença a sentir “sorolls estranys” i un malestar general. Torna a urgències on li fan una anamnesi complerta i explica que la seva mare pateix esquizofrènia i el seu pare una depressió. De nou, l’envien a casa amb una recepta d’antibiòtic, on té una crisi d’ansietat. A urgències, per tercera vegada li, ofereixen un ingrés a psiquiatria per valorar el quadre general, creient que té alguna cosa psíquica. Ella accepta l’ingrés pensant que així li faran les proves oportunes.
Com que aquestes no arriben demana l’alta, però els psiquiatres li deneguen al·legant que podria tenir un trastorn psiquiàtric. L’Andreas s’agita, els símptomes no remeten i la família, pensant en una etiologia física, demana amb insistència un examen més exhaustiu. Des de l’hospital es posa en marxa el protocol d’internament involuntari i contenció mecànica i es comença un tractament ansiolític. Després de quatre dies el cor se li para. Creuen que la causa de la mort és una meningitis.
Veus anònimes del propi hospital expliquen que no es van portar a termes les proves necessàries per descartar una patologia orgànica. La família de l’Andreas denuncia l’hospital perquè volen entendre què ha succeït. Segons informa la germana de la pacient el procés d’avís a fiscalia de l’ingrés involuntari i la contenció no es va realitzar dins dels terminis que marca la llei i es van obviar possibles diagnòstics per haver tingut antecedents de malaltia mental a la família. Ni els metges ni el comitè d’ètica de l’hospital han volgut explicar la seva versió dels fets, però l’advocat dels sanitaris ha declarat que es tracta d’una mort sobtada.
Sigui com sigui, i sent prudents amb el contingut de les notícies, molts aspectes del cas de l’Andreas ens serveixen per reflexionar. Fem-nos algunes preguntes per desvetllar els conflictes ètics. Qui supervisa els professionals quan decideixen l’ingrés involuntari o la contenció física o medicamentosa d’un malalt? Sempre es respecten els límits de l’autonomia del pacient? Caldria reflexionar sobre si com a societat encara ens trobem davant d’un paternalisme mèdic que prové de la pròpia subcultura sanitària o si com a ciutadans ho permetem perquè en els fons és més còmode que algú decideixi per nosaltres què és salut i què és malaltia.
També es podria pensar que la pacient no va rebre l’atenció necessària perquè els antecedents dels seus pares van generar un biaix. La nostra cultura estigmatitza els malalts mentals i els limita els drets? Es pot apostar per una mirada individualitzada o pel contrari considerar tots els malalts mentals com a persones a protegir. Vivim en un món on la salut està expropiada per l’estament mèdic o només es tractaria d’un cas aïllat?
