Tema nou, però, alhora antic, amb llenguatges diferents. Tot i així, important en el món occidental per la pluralitat de significats de l’ego. L’ego és valorat i desvalorat, defensat i atacat segons l’angle des d’on es contempli, es visqui i s’expliqui. Per això, m’atreveixo i m’arrisco a parlar-ne com també a ensenyar-ho, d’aquí la paraula “dicea”. Per tant, “egodicea”.
Per comprendre millor la meva intenció, el punt de partida del lector hauria de ser la seva pròpia experiència, no pas les creences o ensenyaments. A més, hi ha diferents explicacions sobre què és l’ésser humà des de la biologia, la psicologia, la filosofia, la teologia, les diferents religions i darrerament les neurociències. No ha trobat la persona lectora davant de molts substantius el prefix “neuro”? L’últim que he trobat ha estat a la revista “Molt interessant”: El neuropecat com en una propagada d’“Iberdrola”: Els neurodrets. Tenim un bon camp d’investigació, però cal simplificar.
Doncs bé, davant d’aquest magne panorama, no hi ha cap altre camí que sentir i explicar-se l’ésser humà a si mateix: què entén per ego? Certament, cal llegir per informar-se i formar-se. Els mapes ajuden i més si estan ben fets i ens inspiren confiança, però cal partir del nostre territori, de la nostra interioritat per formular el nostre propi mapa que pot coincidir amb altres autors: El mapa no és el territori.
Per això, el meu risc i atreviment de presentar un mapa o un intent d’“egodicea”. I he d’indicar quins autors m’han inspirat i em responen. El primer autor és, d’inici, Sigmund Freud (1856-1939). Remarco només d’inici. Posa les bases amb la metàfora del cavall: El genet (ego, que connecta amb la realitat), el cavall (allò, el món passional sense límits) i les brides (superego o les normes ancestrals, tribals, familiars juntament amb l’ideal o ideals). I sense oblidar mai, la gran aportació freudiana: l’inconscient individual.
Després, ampliat per Carl G. Jung (1875-1961) amb el seu inconscient col·lectiu, dinamitzat amb els arquetips, que mouen allò col·lectiu i individual. I hi posa en joc diversos personatges: L’heroi, el triomfador, etc.
Posteriorment, completat amb una cartografia més àmplia, que abasta el fet perinatal, tota la moguda de l’embaràs, realitzada per Stan Grof (1930-…). I la visió de la psicologia transpersonal de Michael Washburn (1943-…). Sintetitzant: l’ego psicoanalític.
Tots ells son del camp de la psicoanàlisi o de la psicologia profunda. I es diu “profunda” perquè es busca i s’analitza els secrets amagats al nostre interior. I l’ego té una tendència a negar-los perquè molesten, però alhora per ser dinàmics poden ajudar o fastiguejar. I conèixer aquesta ombra és d’un gran benefici per al subjecte com també per a la col·lectivitat.
Ja he indicat abans, la metàfora del genet que puja a cavall amb les pròpies regnes. El genet o l’ego quant millor conegui el seu cavall, el món passional que són les pulsions, més que instints, millor les podrà gestionar amb un criteri sa, raonable, maduratiu, és a dir, pensar per si mateix i construir el seu propi criteri per saber adaptar-se a la realitat, no conformar-s’hi. Certament que ha de tenir en compte les normes, els ideals, la societat i, malgrat això, el genet o l’ego ha de fer el seu propi criteri. Li caldrà dialogar amb el seu superego, que són els valors de la societat actual com les ancestrals. I quin ideal li exigeix. Si és un “ego ideal”, és un narcisisme. I el narcisisme és un terme que regeix a partir de Freud i que la seva nomenclatura clàssica és orgull o supèrbia. O si es “un ideal de l’ego”, aleshores és una feina pròpia per a fer la seva pròpia escala de valors, la seva axiologia.
Fem un pas més. Intueixo que tot això és nou per a la persona lectora. L’herència cultural, i encara vigent, és que som cos/ànima o matèria/esperit o memòria/entesa/voluntat reprimint o suprimint el món passional. Però aquest món emocional queda avui en dia més manifest amb el llibre “La intel·ligència emocional” que al 1995 Daniel Goleman(1946-…) va publicar. Se’n va parlar molt i se’n parla encara avui. Però va ser Freud qui va marcar el canvi: El que és passional cal integrar-lo, no reprimir-lo ni suprimir-lo. I així ha estat i és. Sabem que amb la intel·ligència es té en compte però a costa de negar l’autèntic inconscient tant freudià com junguià.
Per aquest aspecte, hi ha la metàfora de la imatge de l’iceberg o muntanya de gel. La part que l’ego coneix és només el que hi ha a la superfície i amb una mica d’esforç el que aconsegueix la vista des del cim, però no tota la resta. I qui mou l’iceberg no és el que es troba a la punta de la superfície, sinó allò que està amagat i profund; com el cavall, que és el món dels desigs, qui guia. Per això, el gran esforç per conèixer el fons de l’iceberg o les forces del cavall a través de la reflexió, del silenci, de la lectura i també d’una ajuda, no precisament sempre clínica, d’un acompanyant.
Per tant, podem considerar l’estructura anímica com un teatre. Les seves estàncies o llocs: el conscient (l’escenari i els seients), el preconscient (allò que s’amaga darrere de les bambolines i fàcil de saber-ho), l’inconscient (el que hi ha sota del teatre o a les golfes). A més en aquest teatre hi actuen els seus personatges: Allò, Ego i Superego.
I aquests personatges o instàncies que formen part d’aquesta estructura anímica, que no pas mental. L’”allò” té un origen biogenètic, la força passional de tothom. L’“ego” el seu origen és psicogenètic que és conformat en base a l’allò pulsional, l’actor. I el superego és també psicogenètic però adquirit en base als costums socials, l’apuntador i el públic.
I per concloure, l’ego ha d’anar passant per etapes diferents com infància, adolescència, joventut, maduresa, ancianitat i alhora diferents nivells de consciència: l’arcaic, el màgic, el mític, el racional i l’integral.
Tot això per a una nova matèria: l’”egodicea”. I ens explica el procés maduratiu integral a través de pre-ego, ego i trans-ego com ens indica la psicologia transpersonal. Molt important el “trans”, que és anar més enllà de si mateix o despertar-se a un nivell molt més profund de totalitat o “holístic”.
Per tant, ni cos ni ànima; ni matèria ni esperit; ni només un manyoc de nervis o neurones, sinó un procés maduratiu integral gràcies al fet que l’ego és un ésser parlant. Tot el que he intentat explicar, cal verificar-ho cadascú personalment: experimentar.
