Quan parlem de valors, tots ens entenem. I estem d’acord amb què l’educació en valors és cabdal. Al llibre El desconcert de l’educació (2000), el sociòleg Salvador Cardús afirma que, en general, creiem que els valors són idees abstractes i conscients que orienten les nostres accions. Així, educar en valors consistiria en explicar algun valor en abstracte per després posar-lo en pràctica. Per exemple, primer aprendríem el concepte teòric de solidaritat i després actuaríem solidàriament. Ara bé, tal i com el mateix Cardús reconeix, l’educació moral no funciona així: “De l’afirmació d’uns determinats valors abstractes no se’n deriven unes maneres d’actuar concretes”.
En comptes d’això, l’educació moral parteix de l’experiència i de l’exemplaritat. Observem com actuen els altres i ens observem actuar a nosaltres mateixos. Després, hi reflexionem (tots sols o en diàleg amb d’altres) i n’extraiem aprenentatges, que posem en pràctica per tornar-los a observar i per continuar reflexionant.
És veritat que tots ens entenem quan parlem de valors, però no és menys cert que en la filosofia acadèmica l’ètica dels valors ha perdut pistonada: pocs reivindiquen avui en dia l’axiologia de Max Scheler. Per contra, des de fa dècades està ressorgint amb força l’anomenada ètica de la virtut. I què és una virtut? Podríem definir-la provisionalment com un tret admirable del caràcter, com la valentia o la justícia. Les virtuts són hàbits que sí que aprenem observant, actuant i reflexionant.
Quan parlem de valors, tots ens entenem. Però si parlar d’educació en valors ens fa pensar en una educació massa teòrica, en què els conceptes abstractes guien les nostres accions, llavors ha arribat l’hora de donar preeminència a la pràctica reflexionada i parlar d’educació en virtuts. Potser per tot això aquesta revista no es dedica a clarificar els valors en abstracte, sinó que ens acompanya en la reflexió sobre experiències concretes, qui sap si amb l’esperança que això transformi la nostra manera d’actuar.
