Tenir el cap a lloc. Cal educar la ment, fent-nos una mena de soft per pensar tan bé com sigui possible. Pensar bé és a l’ensems coherència lògica i correcció ètica. Però l’una i l’altra no expliquen ben bé el què fem. Per a Freud, l’impuls de l’acció prové de la pulsió instintiva, no pas del pensament fred, lògic i ètic. Psicoanàlisi a banda, els escàners cerebrals mostren que el plaer/benestar ens activa la mateixa zona del cervell, bo i que no a tothom li agrada el mateix; per a uns és A, per a d’altres, B…
“És que la feina gratificant no fa trontollar la dicotomia viure-per-treballar o treballar-per-viure?”
Aristòtil ja veu el sentit del treball fora del treball: és un mitjà de guanyar-se el lleure que permet aprofundir en la condició humana. El què del treball és fer-se –èticament– mereixedor del lleure. A Roma ho reprenen fent l’oposició otium i la seva negació, neg-otium, ‘oci’ i ‘negoci’. Treball pot ser avorriment, o alineació i embrutiment i degradació humana. Per això ens cal temps lliure, descans, oci, en definitiva.
Tanmateix, hi ha a qui li agrada la feina que fa, el realitza com a persona, i fins i tot no vol fer festa per seguir fent el que li interessa. És malaltís viure amb recança la interrupció d’un treball que ens té el cor robat? No té el cap a lloc qui escriu o crea de matinada, o revisa bibliografia o literatura científica fora d’hores, o s’està de fer vacances per continuar fent la seva? La feina gratificant no fa trontollar la dicotomia viure-per-treballar o treballar-per-viure?
Amb la millora de la qualitat de vida, les darreres dècades ha sorgit una cosa tan paradoxal i eurocèntrica com un no-oci/neg-oci del lleure: turisme d’oci, locals d’oci, oci per distreure’ns i evadir-nos del món (res de pensar!). El que ens passa o fem en el temps lliure és oci i prou de debò? Pieper lliga l’oci a un autoeducar-nos que ens fa més humans. L’oci, doncs, com a temps i distància d’un miop anar fent quotidià, oci per pensar-se íntimament, per retrobar-se metacognitivament en soledat, i per encarar un què personal de tot plegat.
