La nostra societat postmoderna sembla estar presidida per una frivolitat que abasta totes les facetes de la vida i que pot arribar a generar certa indolència a l’hora d’afrontar les grans qüestions existencials. En aquest context del “tot s’hi val”, es refusa el dubte fins i tot com a possibilitat. Per quin motiu qüestionar un punt de vista, si tots són vàlids per igual? Deixant a un costat la premissa per la qual si a tots els objectes se’ls atorga un mateix valor llavors tots deixen de tenir-ne, cal parlar de la hiperconnexió i la hiperinformació, perquè estem permanentment connectats a quantitats inabastables d’informació a través de múltiples dispositius.
A més, els comportaments d’ús d’aquestes tecnologies es regeixen per una espècie de frenesí consumista en el qual el productiu prima sobre el reflexiu. No hi ha temps per pensar sinó per seguir endavant i produir, per estar sempre en aquesta cresta de l’onada en la qual, a les 24 hores les teves publicacions hauran desaparegut enigmàticament. L’obsolescència impera: ja que tot es consumeix ràpid, tot s’esgota també ràpid i hem de saltar amb angoixant celeritat al següent objecte de consum. Això genera una paradoxa: unes vegades dubtem de tot i unes altres no podem permetre’ns ni un minut per a reflexionar. Llavors… hem d’acceptar el dubte amb els braços oberts o bé rebutjar-lo amb desconfiança?
La preponderància del dubte en el mètode científic va ser formulada per Descartes, pare de la filosofia moderna, qui va afirmar que cal dubtar per trobar la veritat. El dubte metòdic li permet analitzar, sintetitzar i revisar les premisses posades en evidència per així confirmar la seva veracitat o falsedat. El seu mètode no està exempt d’esforç: com qualsevol altre exercici epistemològic, la trobada amb la veritat no és tasca fàcil. Exigeix valentia i resiliència per a desprendre’s del terreny segur al qual ens afermàvem i considerar el desconegut com una opció més, potser, fins i tot, més vàlida que la primera. Així ho va posar també de manifest el “mite platònic de la caverna”, que presenta un esclau que comença a qüestionar-se si el que veu amb els seus ulls és el món com a tal o bé una ombra del veritable.
Aquest “i si…?” el motivarà a embarcar-se en una aventura d’aprenentatge i creixement personal que li permetrà descobrir que vivia enganyat. Es despertarà en ell una necessitat de comunicar-ho als altres, de fer que la resta de persones del seu voltant descobreixin aquesta meravellosa veritat que dota de sentit les seves vides. Sabem que no va ser un camí fàcil per a ell, però intuïm que tampoc hagués volgut tornar enrere i viure en l’engany sent-ne ja conscient. En definitiva, sostenim, amb un cert atreviment, que les millors històries comencen amb incerteses i, els finals feliços, en tant que veraços, són aquells que les resolen.
Podem dubtar de tot?
Aquesta manera d’afrontar el coneixement del món i de les coses que ens envolten suposa uns certs avantatges, però també inconvenients. Revelades algunes de les seves virtuts, esmentem el relativisme i l’escepticisme com dues de les més acusades i esteses conseqüències negatives. Dubtar de tot, o bé assumir que tot sigui qüestionable no és convenient ni respon a cap mètode de coneixement. És més: escepticisme i relativisme són el més contrari a la veritat, s’allunyen d’ella en la seva mateixa arrel des del moment en què no reconeixen la possibilitat que aquesta existeixi, la qual cosa, irònicament, per a una ment racional com la de l’ésser humà, està fora de tot dubte.
La influència del dubte en les nostres vides cobra una preeminència especial en el terreny educatiu, ja que en la infantesa les certeses resulten gairebé obligatòries. És necessari presentar-li als nens models de vida reals i assolibles. La veritat comporta un ordre i és justament l’ordre de la vida quotidiana el que en la Educació Infantil i primer cicle de Primària es potencia amb més força. L’establiment de rutines que es converteixin en hàbits és el centre de l’acció educativa i per això és recomanable utilitzar arguments clars i exactes, que puguin entendre i acceptar, sense que això impliqui que, a l’adolescència, no puguin qüestionar-los.
Per posar un exemple concret, vegem els criteris de selecció de llibres infantils segons les edats dels lectors: si parlem de llibres destinats a infants de fins a set anys, aproximadament, el més oportú serà triar històries amb finals feliços i clars que no els deixin amb dubtes irresolubles. Això és així perquè la seva capacitat de comprensió és limitada i la lectoescriptura és encara un exercici complex el domini del qual no necessàriament han consolidat. Afegir un component problemàtic –per incert– a la complexa barreja d’elements als que han de parar atenció mentre llegeixen pot generar una frustració innecessària que, a mitjà o fins i tot curt termini, faci minvar la confiança en les seves pròpies capacitats i, per consegüent, afecti el seu rendiment.
El dubte en l’adolescència
La situació canvia dràsticament en l’adolescència. A grans trets, l’objectiu de l’educació secundària i postobligatòria es trasllada dels components sensibles, motrius i conductuals als cognitius: els esforços de l’acció educativa s’orienten al fet que els joves aconsegueixin autonomia i pensin per si mateixos, que desenvolupin un sentit crític que els permeti entendre el món al mateix temps que jutjar-lo segons criteris sòlids, a gestionar i tractar la informació i examinar les fonts de coneixement al seu abast. Per arribar a desenvolupar un pensament amb aquesta consistència, és necessari progressar cognitivament d’allò més senzill fins estadis més complexos. La majoria dels processos de coneixement que tenen lloc en aquestes etapes comencen amb el dubte, de la mateixa manera que es diu que la foscor permet apreciar la llum; el dubte és una amiga molt lleial amb la qual arribar de la mà al descobriment de la veritat, moment en què li direm adéu amb la seguretat del que coneix la seva identitat, procedència i destí. Si reprenem l’exemple sobre la literatura infantil i juvenil, ara, en canvi, pensant en els nostres destinataris, uns lectors joves, els oferirem lectures que els facin pensar, que els plantegin amb naturalitat i franquesa dilemes que ells mateixos puguin experimentar en les seves vides i sobre els que hagin de reflexionar.
Amb tot, encara que ningú està lliure d’inseguretats durant el transcurs de la seva vida, el dubte no ha de ser vist com un signe de feblesa intel·lectual sinó més aviat el contrari: aquest ens permet anar elaborant una assenyada capacitat de recepció i comprensió per a què, prèvia anàlisi fruit de l’inquietant “i si?”, aconseguim discernir allò vàlid d’entre la desinformació que ens envolta. Succeeix així el desenvolupament intel·lectual, a la manera de la maièutica socràtica: saltem d’una pregunta a una altra, repensem allò pensat, i anem obrint finestres que il·luminen estances abans fosques i buides que esperaven, desitjoses, ser moblades.
Cintia Carreira és doctora en Humanitats, professora dels graus d’Educació de la Universitat Abat Oliba CEU (UAO CEU) i investigadora del grup de recerca ‘Família, Educació i Escola Inclusiva’ de la UAO CEU.
