De la persecució a la tolerància religiosa

A l’època romana, els cristians van ser sotmesos a constants persecucions per part d’emperadors com Domicià o Neró, que es van perllongar fins al 311. Aquest any, Galeri, que anteriorment havia estat una de les figures més destacades en la persecució, va emetre un edicte que va posar fi a aquesta: reconeixia l’existència legal dels cristians i els donava llibertat per poder construir temples. A més, també els van ser retornades totes aquelles propietats que durant anys els havien estat usurpades per les autoritats romanes i revenudes a persones particulars. 

El pas definitiu, però, es va produir el 313, amb la signatura de l’Edicte de Milà, decret amb què es reconeixia al cristianisme les mateixes llibertats i els mateixos drets que a la religió pagana; la fi de les persecucions i l’inici d’una organització oficial de l’Església cristiana. El text va ser impulsat pels emperadors Constantí I El Gran, en nom de l’Imperi Romà d’Occident, i Licini I, en nom de l’Imperi Romà d’Orient. 

Diu la llegenda que Constantí, el primer emperador romà en professar el cristianisme, va tenir un somni la nit de la batalla del Pont Milvi (28 d’octubre del 212). En aquest somni se li va aparèixer la creu cristiana i l’Esperit Sant li va dir: in hoc signo vince (aquest signe vencerà), i l’endemà guanyava el combat. Va ser aleshores que l’emperador va decidir convertir-se en un devot cristià i un any després va impulsar la llibertat religiosa a l’Imperi. 

L’Edicte de Milà es considera un punt d’inflexió per l’expansió del cristianisme, però no va ser fins al 380, que l’emperador Teodosi va ordenar a tots els pobles de l’Imperi l’adhesió al cristianisme, convertint-la així en la religió oficial. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.