Patim distracció severa, un mal que deteriora la nostra atenció i que es troba cada cop més estès i normalitzat entre totes les edats i procedències, fins al punt d’arribar a les dimensions d’una autèntica pandèmia mundial. Les tres propietats fonamentals de l’atenció es troben greument compromeses: estem perdent la capacitat de dirigir-la –ja que les empreses que governen internet ho fan per nosaltres–, la capacitat de concentrar-la –estem exposats a un flux d’informació massa gran per centrar-nos en una sola cosa– i la capacitat de memoritzar-la –vivim a un ritme massa accelerat per retenir res i ens habituem a cercar-ho tot a internet en lloc de recórrer a la memòria.
“Estem exposats a un flux d’informació molt més gran del que podem processar, pensar i considerar. Per recuperar l’atenció és imprescindible desaccelerar, practicar la lentitud, consagrar-nos a afers llargs i pausats. Menys stories i més llibres”
Ens passem el dia connectats a internet fent microaccions –ara contesto un WhatsApp, ara miro com arribo a un lloc amb Google Maps, ara filtro perfils del Tinder…– o consumint bocins d’informació fragmentada i descontextualitzada –ara miro uns vídeos de TikTok, ara llegeixo unes piulades o uns titulars pescaclics…–, i això ens manté en un estat de caos mental continu que no ens permet concentrar-nos de forma profunda i sostinguda o pensar amb claredat.
Pot semblar un pèl exagerat i alarmista diagnosticar que ens passem el dia distrets com si fos un trastorn greu. Els efectes de la distracció severa són aparentment lleus: ens permet ser treballadors funcionals i continuar amb les nostres vides com si res. Ara bé, cal tenir en compte que l’atenció és la part més bàsica i fonamental de la nostra existència, que està feta de coses a les quals prestem atenció. La qualitat de la nostra vida depèn de la qualitat de la nostra atenció, que es troba en estat crític: esmicolada, abatuda i raptada pel mòbil intel·ligent. Viure la vida a través de la seva interfície menyscaba la nostra llibertat i empobreix o arruïna la nostra experiència vital. Així doncs, la nostra atenció requereix un rescat urgent i fer servir eufemismes no ens ajudarà a posar-hi l’atenció que es mereix.
Les causes de la distracció severa són múltiples, però val la pena centrar-nos en el responsable més directe: les empreses que governen internet i les seves xarxes socials.
Una nova esclavitud, ara digital
Vivim vides geogràficament disperses: tenim la família en una banda, els amics en una altra, l’habitatge en una de diferent i la feina en una altra de més enllà. Així que donem gràcies a unes xarxes socials “gratuïtes” perquè ens reconnecten amb la gent que estimem. El problema és que aquestes xarxes socials estan dissenyades per empreses privades amb un negoci que consisteix a raptar la nostra atenció per revendre-la a anunciants publicitaris. El seu objectiu de generar beneficis preval per sobre del benestar dels usuaris; no tenen cap escrúpol a l’hora de fer tot el possible per subjugar la nostra atenció i això inclou promoure la nostra ràbia, narcisisme, estupidesa, solitud, depressió o ansietat.
Tot el que fem a les xarxes –sigui produir o consumir continguts, escriure comentaris, fer likes, generar dades…– pot ser més o menys pesat, però també és una forma de treball, ja que produeix beneficis econòmics. Tots aquests beneficis acaben en mans de les empreses que gestionen les xarxes socials, i gràcies a això han esdevingut les més riques i poderoses del món. Com que treballem gratis per a elles, tot apunta que som EXPLOTATS en majúscules, perquè se suposa que és una feina que fem de forma voluntària. Ara bé, em sembla que seria més adient concebre’ns com a ESCLAUS, ja que habitar aquestes xarxes no és cap elecció. En primer lloc, perquè aquestes xarxes tenen el monopoli social. Qualsevol punt de trobada social requereix tenir el monopoli; altrament no podríem coincidir en un mateix lloc. Així que, si vull contactar virtualment amb els meus amics o familiars, no em queda més remei que fer servir les xarxes que tenen el monopoli. En segon lloc, aquestes xarxes se serveixen de múltiples i sofisticats mecanismes de manipulació psicològica per tal de raptar la nostra atenció de forma inconscient.
No és el primer cop que ens passa, als humans, d’inventar-nos una nova tecnologia que a primera instància empitjori la nostra qualitat de vida; i potser l’exemple més clar el trobem en la revolució industrial. Malgrat els avantatges a llarg termini de què gaudim actualment, al principi la gran majoria de la població va acabar treballant moltes més hores en feines amb unes condicions laborals deplorables i nocives per a la salut. El desconeixement del funcionament d’aquest nou context tecnològic facilità que els amos de les empreses explotessin sense límits els treballadors. Van caldre dècades per tal que els treballadors s’organitzessin políticament per reclamar els seus drets i això mateix ens fa falta als usuaris digitals.
Rescat atencional
Potser ens crèiem capaços de dur a terme unes quantes tasques cognitives al mateix temps, tal com un navegador pot obrir múltiples pestanyes sense que això n’afecti el rendiment. La realitat és que cada cop que canviem de tasca necessitem una bona estona per concentrar-nos i ser efectius. Quan una persona que està concentrada és interrompuda, de mitjana li costa 23 minuts recuperar la concentració . És a dir, el problema no són els trenta segons que invertim a revisar el mòbil sinó els 23 minuts que necessitem després per tornar a concentrar-nos. Si tenim en compte que, de mitjana, consultem el mòbil cada deu minuts, constatem que difícilment podem arribar a concentrar-nos en res.
Això ens ajuda a entendre per què sovint ens costa iniciar una activitat, ja que estem amb un altre estat mental i, fins que no ens concentrem, no la podem assaborir i gaudir plenament. Ho comprovo quan em trobo amb un amic o arribo a una festa i sento com si em trobés en una altra dimensió: necessito un temps per aterrar i connectar amb la gent. També ho percebo quan pico menjar mentre faig altres coses, endrapo i satisfaig la necessitat fisiològica d’ingerir aliments, però no gaudeixo de l’experiència. Per assaborir un àpat, fa falta asseure’s i dedicar-hi temps i atenció de qualitat.
Com que necessitem gairebé mitja hora per concentrar-nos, ens hauríem de plantejar seriosament intentar evitar activitats o productes culturals breus. Tal proposició serviria per desempallegar-nos de totes les xarxes socials. Els seus continguts ultrareduïts ens proporcionen informació divertida, sorprenent o impactant –igual que els snacks, sempre venen de gust–, però de la mateixa manera que no se’ns acudiria alimentar-nos només de menjar porqueria, hauríem de tenir igual de clar que passar-nos el dia consumint informació porqueria com fem ara ni ens nodreix ni ens és gens sa.
Per rendibilitzar el temps que ens costa concentrar-nos en una activitat, el mínim és dedicar-hi el doble d’aquest temps. Això implicaria dedicar una hora i mitja com a mínim a cada activitat (evidentment, exceptuant les activitats dirigides a satisfer necessitats fisiològiques o domèstiques com ara orinar, netejar o endreçar).
Estem exposats a un flux d’informació molt més gran del que podem processar, pensar i considerar. Per recuperar l’atenció és imprescindible desaccelerar, practicar la lentitud, consagrar-nos a afers llargs i pausats. Menys stories o mems i més pel·lícules o llibres. Menys xats i més compartir una tarda o una nit amb un amant o un amic.
Na Pai, pseudònim d’Arcadi Bages, és activista i artista i autor de La nostra atenció ha estat raptada (Tigre de Paper)
