És força habitual que quan la majoria d’adults senten les paraules sexualitat i adolescència –l’una al costat de l’altre– se’ls escapi un esbufec. També és habitual que aparegui un torrent d’imatges associades, la majoria amb una bona dosi de pànic social i amb la idea de fons que vivim en una època de sobreexcitació i sexualitat a dojo per tot arreu. Es pensa sovint que es corre massa, que hi ha massa sexualització, que la gent jove ja sap moltes coses sobre la sexualitat… i que estan una mica de tornada quan ni tan sols han començat. Vagi per endavant que molts d’aquests imaginaris tenen a més a veure amb les experiències i vida sexual de qui les pensa que no pas de la realitat. Però més enllà d’això hi ha un fenomen clar: la sexualitat a l’adolescència és un gegant amb peus de fang.
La sexualitat en la nostra societat està molt present en productes audiovisuals com videoclips i cançons, les xarxes en van plenes, l’accés al porno hegemònic és molt senzill… Se’n parla molt més que abans entre la gent jove i d’una manera més normalitzada. Cosa que és fantàstica. També sembla que es tinguin més relacions sexuals, cosa que també està molt bé. Però no ens enganyem: paradoxalment i contràriament a la imatge de sexualització tan generalitzada, la gent jove en sap ben poc, dels fonaments. Les noies tenen dificultats per dibuixar-se els seus propis genitals o per conèixer el funcionament del cicle menstrual. Nois i noies no disposen gaire sovint d’eines bàsiques per treballar el consentiment i la comunicació del desig i tots els imaginaris i idea de sexualitat que circula és, encara, molt coitocèntrica, hetero i associada a la joventut. Costa déu i ajuda trobar imatges –que també construeixen imaginaris socials– de relacions sexoafectives entre persones grans o persones amb diversitat funcional, per exemple.
Per tot això diem que la sexualitat, a hores d’ara, és un gegant amb peus de fang… amb un fonaments poc sòlids i amb una base que pot esquerdar-se en qualsevol moment.
Això no ens ha d’estranyar si les persones adultes hem rebut una educació sexual, en la majoria de casos, lamentable, i per tant ens costa molt transmetre missatges que vagin més enllà dels consells basats en la seguretat i els riscos. Com a societat, tampoc no hem sabut o pogut normalitzar l’educació sexual a l’escola des de la primera infància com a eina clau per gaudir millor de la nostra sexualitat, ser més lliures i contrarrestar tot l’allau de missatges. Però si el creuament entre sexualitat i joventut està ple de mites no exempts d’estigma, quan afegim la variable “infeccions de transmissió sexual” llavors… embolica que fa fort. Entrem-hi.
És freqüent llegir titulars d’aquest estil: “La gent ha perdut la por de contraure sífilis o gonorrea, creu que són d’un altre segle”, “Ja no hi ha por a la sida: benvingudes les ITS [infeccions de transmissió sexual]”, ”Després dels anys 90 la societat i els més joves han perdut la por a malalties tan importants com el VIH”.
Una llavor ben plantada però insuficient
Gairebé sempre la culpa la té la por o, més ben dit, la seva absència. En el seu moment, vam crear un model preventiu davant les ITS que se centrava en el temor i en el preservatiu com a bandera, i que es va haver d’aixecar de pressa i corrents, obligats per un buit enorme en l’educació sexual i la terrible sacsejada que va suposar l’epidèmia del VIH als 80. I podem dir que més o menys va funcionar: gràcies a això es va posar la llavor del que després han estat programes i activitats diverses en salut sexual de més o menys recorregut que, no obstant, no hem de confondre amb una plena educació sexual, assignatura encara pendent al país.
Sembla que hi ha un cert consens que, des d’una premissa de drets, hem de garantir que la persona disposi del màxim d’informació per prendre les seves pròpies decisions a cada moment. Però això implica precisament estar disposats a difondre missatges que canviïn el discurs hegemònic de la por, a risc de ser titllats d’irresponsables. Missatges com els següents:
· Que les ITS són una realitat quotidiana que pot afectar tothom i que la majoria de la població tindrà una ITS al llarg de la vida. Pensem en el VPH [Virus del Papil·loma Humà] per exemple. Així de simple.
· Que les ITS més prevalents –clamídia i gonococ– són molt fàcilment curables amb antibiòtics d’una sola presa. Aquesta informació la desconeix la majoria de la població (de fet es desconeix que hi ha altres ITS a més del VIH: un altre mal col·lateral de jugar-ho tot a la carta del VIH i de la no-existència d’educació sexual).
· Que és pràcticament impossible evitar durant la vida tot contacte potencialment infecciós. Perquè això fos així hauríem de viure en una bombolla i ni així. Per tant, cada persona ha de triar com protegir-se i també quan, com i on estableix les línies vermelles en relació amb la seva pròpia sexualitat i salut.
(El model del qual venim està massa acostumat que sigui el professional qui estableixi el que és correcte i el que no ho és tant des d’un punt de vista salubrista com moral. Els professionals sanitaris, en general, portem fatal que la persona prengui les seves pròpies decisions, sobretot si no coincideix amb les que voldríem… Sabem que el risc zero no existeix però seguim fingint i funcionant com si existís. I això implica que es transmeti que hi ha una manera perfecta d’actuar (sempre amb preservatiu) i que tot allò que no sigui això implica un error i la culpa).
· Que les dones, en relacions heterosexuals, estan molt més exposades per raons biològiques, però també per la seva vulnerabilitat social. Per això cal treballar l’educació sexual des d’un model que integri la mirada de gènere.
· Que no hi ha grups de risc. Que no, que no i que no. Que aquests bitxos no entenen de grups o orientacions del desig… I que a hores d’ara encara haguem d’estar amb això….
· Que el principal factor protector davant les ITS no és el preservatiu –aquesta seria una de les conseqüències– sinó el treball des de les autocures, el consentiment i el desig, l’ètica relacional, una educació sexual sana i plaent, l’obertura de sexualitats que vagin més enllà del coit i l’eliminació de la culpa i l’estigma.
· Que les proves de detecció són una eina sensacional d’autocura a fomentar. Hi ha eines diagnòstiques fàcils, ràpides, gratuïtes i no invasives. El que el model actual planteja a la població en general –eufemisme per referir-se a la població hetero i cis no vulnerabilitzada– és que es faci les proves després de cada pràctica de risc detectada. Bé, doncs probablement sigui més assenyat i sa en un context com l’actual avançar cap a un model de cribratge regular i periòdic. Sense més. Als Estats Units s’ha anat popularitzant la campanya Get Yourself Tested (“fes-te un test tu mateix”) per promoure la detecció en població asimptomàtica com a part de la rutina de la cura de la pròpia salut. És clar que perquè això funcioni necessitem que la gent sàpiga on acudir i que se la tracti sense jutjar ni moralitzar. Al nostre país hi ha una distància enorme entre com ha estat el missatge insistent davant la prevenció de les ITS i la dificultat d’accés dels recursos sanitaris de detecció i tractament.
Si la solució que es dona a la població jove és que sol·liciti amb “normalitat” una prova de detecció d’ITS al metge de capçalera, és que no es té ni idea de les barreres d’accessibilitat que encara existeixen en tots els sentits.
Aquests són alguns dels arguments que creiem que han de suposar elements informatius claus per abordar les ITS. Suposa això banalitzar-les? Creiem que no. Que aquesta llista és una mostra de missatges reals, complexos, que donen més marge per a la llibertat alhora que permeten protegir-nos des de la responsabilitat individual. Són missatges que busquen desestigmatitzar les ITS i les intenten convertir “només” en allò que mai no haurien hagut de deixar de ser: mers efectes indesitjats de les relacions sexuals. En definitiva, no és possible que les ITS continuïn sent un illot simple de la por en un context en què avancem en un abordatge de la salut sexual molt més sofisticat, ric i complex, basat en drets, que aposta per l’acompanyament, per les decisions individuals informades, que parla des del plaer, que obre mirades sobre la sexualitat, que integra una mirada de gènere. Cal sofisticar el discurs davant les ITS i el seu abordatge i sincronitzar-lo amb el discurs actual de la salut sexual que preconitzem entitats com la nostra i moltes altres.
Jordi Baroja és el director del Centre d’Atenció Jove a la Sexualitat de Barcelona
