Aquests darrers mesos hem vist com antics dirigents de bancs i caixes han comparegut al Parlament. Aquestes compareixences han servit per fer explícit el malestar de bona part de la societat catalana. És bo que hagi estat així: el Parlament, en tant que càmera de representants, ha de servir per vehicular les preocupacions de molts ciutadans. Amb molta raó es demana sovint més transparència, més informació i més rendiment de comptes. De fet, aquests són elements crucials pel bon funcionament d’una democràcia. Per tant és positiu que el Parlament, com a òrgan de representació, constitueixi comissions que qüestionen quines van ser les actuacions i les responsabilitats en afers socials rellevants. Algú pot pensar que a la pràctica l’activitat parlamentària d’una comissió serveix per a poca cosa. Tanmateix no és poc el valor de les preguntes en seu parlamentària: a ningú li agrada fer el paper de la trista figura i perdre la credibilitat personal. El funcionament de la democràcia, com a procediment d’atribució de responsabilitats polítiques, exigeix també una escenificació. El moll de l’os de la qüestió, però, és fins a quin punt eren compatibles els sous elevadíssimes, així com generoses compensacions per acomiadaments, amb les devastadores conseqüències socials de la crisi i el paper galdós de molts bancs i caixes –sobretot pel que fa al drama dels desnonaments i les persones afectades per les participacions preferents. El contrast entre una cosa i l’altra es fa massa difícil de suportar. I de fet és aquí on emergeixen els veritables dilemes ètics, econòmics i polítics. En primer lloc, és evident que en aquells casos en els quals es demostri que es va produir un engany evident i premeditat s’hauran d’exigir responsabilitats penals. I de fet ja hi ha actuacions judicials en curs. Ara bé, com passa gairebé sempre, els veritables dilemes són aquells que trobem a la zona de grisos. Per exemple, alguns van reconèixer que efectivament els sous dels directius eren elevats però van justificar-los argumentant que eren salaris de mercat –és a dir, que responien als incentius del sector. Però aleshores la pregunta crucial, des d’una dimensió ètica, és la següent: fins a quin punt aquests salaris eren assumibles per unes caixes que es trobaven ja en situacions financeres delicades que apuntaven cap a la insolvència? Eren compatibles amb pràctiques d’assumpció de riscos de les quals es desconeixen les conseqüències socials? Per què ningú no ho va aturar? Totes aquestes preguntes són encara més rellevants en la mesura que a priori la raó de ser de les caixes era la seva obra social. I de fet aquestes preguntes posarien contra les cordes als directius de bancs i caixes tant si apliquem l’ètica de la convicció com l’ètica de la responsabilitat –com les distingia Max Weber. Perquè ens trobem, molt clarament, davant d’un xoc entre els beneficis individuals d’uns pocs i les desastroses conseqüències per a molts. Però vull subratllar encara un darrer aspecte crucial: el drama de les preferents s’explica com un problema d’informació asimètrica, que sabem que són una de les causes principals de les fallides dels mercats, en tant que es van assumir riscos molt per sobre dels que haurien estat òptims. És necessari, doncs, repensar l’arquitectura institucional i la regulació perquè aquests problemes no es tornin a repetir. Per tant, curiosament, tant la dimensió ètica com la lògica econòmica demanen l’establiment de límits per no ensopegar altra vegada amb la mateixa pedra.
Dilemes ètics, econòmics i polítics
