El 17 d’agost de 2017 una furgoneta va envestir diversos vianants a les Rambles deixant 15 morts i 130 ferits. I, unes hores més tard, cinc terroristes amb falsos cinturons explosius eren abatuts a Cambrils pels cossos de seguretat. Uns atacs reivindicats per Estat Islàmic i perpetrats per una cèdula gihadista formada majoritàriament per joves nascuts o residents a Ripoll. Nois integrats, amb educació i futur laboral.
L’endemà dels fets, a part de la frase “no tenim por”, dues altres expressions eren pronunciades de forma reiterada entre els testimonis: “cal tirar endavant” i “hem de tornar a la normalitat”. De fet, 24 hores més tard, els restaurants, les botigues i els quiosc de les Rambles tornaven a aixecar la persiana en convivència amb les mostres de condol. D’aquesta manera, la ciutat reiniciava el seu dia a dia. I després de manifestacions i actes a favor de la pau i la convivència, de mica en mica, la quotidianitat s’imposava. El temps i l’òbit, però, no sempre curen les ferides.
Dos mesos després, els atemptats de Barcelona i Cambrils ja no són notícia. Això no vol dir, però, que les seves conseqüències encara no tinguin efectes a diversos nivells (socials, emocionals, polítics, econòmics…). La pregunta és obligada: més enllà del tràgic balanç final de víctimes, quina cicatriu han deixat els atemptats a la societat catalana? Una resposta a aquesta qüestió demana autocrítica i valentia. L’acollida i l’esperit d’integració són dos valors que sempre han figurat a la llista de principals trets dels catalans. Però realment els tenim tan consolidats com hem volgut creure? Funcionen els sistemes actuals d’integració i educació? Per què nois educats aquí han renegat de valors puntals de la nostra societat com la pau, la convivència o la llibertat i han preferit la violència i l’integrisme? Un atemptat com el de Barcelona i Cambrils ens hauria de plantejar moltes preguntes i intentar trobar respostes.
Cal apel·lar a molts valors (educació, fraternitat, solidaritat, empatia…) per curar les ferides que els atemptats hagin pogut ocasionar; cal ser crítics i revisar amb lupa els sistemes que treballen a favor de valors que potser erròniament hem donat per incorporats (acollida, integració…); però també alertar –perquè l’experiència viscuda per altres ciutats ens hauria de servir d’exemple– del perill de l’auge de certs contravalors (xenofòbia, por, inseguretat, pèrdua de drets…). En aquest número, lluny de les primeres imatges, apagades les emocions inicials i un cop tornada la normalitat, intentem analitzar l’impacte dels atemptats i la recuperació de la societat en clau de valors, encara que aquesta serà una feina de llarga durada.
Després dels atemptats
