Quan la Núria em va trucar per veure’ns, vaig pensar que passava alguna cosa greu. Tenim assumit que el nostre dia a dia no ens permet quedar tan sovint com voldríem. Així que, per força, havia de tractar-se d’un tema important.
Ens trobem un matí de dijous a la nostra taula preferida de la nostra cafeteria de confiança. La més arraconada i tranquil·la, estratègicament perfecta per parlar de qüestions essencials o exposar confidències. No es fa esperar. Ho treu entre cafès i brownies: “Deixo la dansa”. Aquesta no me l’esperava. Hauria apostat per una ruptura, un canvi de feina o, fins i tot, de pis. “La dansa?”, repeteixo sense poder dissimular la sorpresa, fent temps, incapaç de trobar la reacció que deu necessitar de mi. “La dansa”, sentencia. I de cop dues paraules tenen més pes que una setmana plena d’hores extres i insomni. M’afanyo a recordar alguna lesió recent que m’hagi passat per alt. Algun missatge amb pistes. No trobo res i me la jugo: “Ha-pas-sat-al-gu-na-…”, balbucejo. “Ja no em fa sentir el mateix” .
“Tancar una etapa no és fàcil. Adonar-te que ho has de fer és el preludi d’un trajecte cap a la decisió final. Deixar anar –a contracor– allò que estimes i t’ha fet feliç”
Per a la Núria, la dansa és la vida. Va aprendre abans a ballar que a anar en bici. La recordo dalt d’escenaris des que tinc ús de raó. Només va haver de parar uns mesos per culpa d’una mala caiguda i va ser un drama, semblava que li haguessin xuclat tota l’energia. De la seva passió en va fer la seva feina. Els primers sous els va guanyar treballant de professora de ballet. S’ha passat anys anant amunt i avall per fer càstings. Ha trepitjat escenaris de mig món i part de l’altre. La Núria i la dansa són inseparables, ningú concep l’una sense l’altra.
Fa mesos que hi dona voltes. No sap quan va fer el clic. Diu que recorda anar poc motivada a alguns assajos, deixar de sentir-se connectada en ple espectacle, no notar la sacsejada interior que tant l’enganxava. La desmotivació va donar pas al desencant. Per fer-hi front va optar per l’automatisme i, més tard, va arribar la consciència.
Tancar una etapa no és fàcil. Adonar-te que ho has de fer és només el preludi d’un trajecte vertiginós cap a la decisió final. Deixar anar –a contracor– allò que estimes i t’ha fet feliç. La dansa, un pis, una feina, una persona, una ciutat. Deixar enrere allò que ha marcat part de la teva vida, que ha estat una prioritat i que t’ha definit. Decidir perdre un trosset d’identitat per estar –a la llarga– millor. Forma part del joc de la vida. I fa mal. Perquè ets com ets, en part, gràcies a allò que –tot i que potser no saps ben bé per què– ara necessites deixar enrere. Durant un temps no t’has pogut imaginar la vida sense aquella afició, aquell espai o aquella persona. La consciència és com un raig de llum que s’encarrega d’il·luminar el declivi. Et col·loca davant un precipici que no has pogut intuir amb el marge temporal suficient per digerir-lo. Quan hi ets davant, malgrat les evidències, et surt negar-lo. T’hi resisteixes, intentes capgirar-ho, però la realitat sempre pesa més i l’acabes acceptant. Deixar anar implica fer un procés de dol. Cadascú a la seva manera i al seu ritme.
L’esmorzar amb la Núria s’allarga dues hores i acabem recordant el confinament. El vaig passar sola en un pis on vaig ser molt feliç. Sempre havia jurat i perjurat que no viuria mai en una altra ciutat. Fa dos anys vaig començar a sentir que estava exhaurint aquella etapa. Sense previ avís, sentia la necessitat d’anar-me’n. Deixar el pis, deixar la casa. En aquella ocasió podia escollir –i vaig triar fer-me cas–; però no sempre és així. A vegades deixar anar no és la resposta a una sensació, sinó l’única opció. A vegades és inevitable, indefugible. Com quan vam haver de decidir, sabent que ja no hi havia marxa enrere i amb el cor tan encongit que semblava de butxaca, que havíem de deixar anar la mama.
