Arribar al centre de la nostra ànima no és un objectiu fàcil. Com tampoc ho és identificar els elements que integren la ferida més profunda, allò que ens fa humans. El filòsof Josep Maria Esquirol intenta fer-ho a l’assaig Humà, més humà. Una antropologia de la ferida infinita (Quaderns Crema).
El títol d’aquest nou llibre recorda la frase “l’humà, massa humà” de Nietzsche.
Sí que hi ha una referència a Nietzsche, que en el seu cas utilitzava la paraula ‘massa’com un to de queixa en el sentit que encara som ‘massa’ humans, massa poca cosa. Jo proposo canviar la paraula ‘massa’ per ‘més’ perquè tingui un altre to, una exclamació, una obertura d’un horitzó per aprofundir encara més en allò humà.
Per reconstruir aquest camí que és tot un paisatge, vostè a què ens convida?
Jo entenc que així és la vida del pensament. Cada persona viu la seva vida com una mena d’itinerari i el pensament és igual: tu comences a recórrer un camí en una determinada direcció i vas fent trams del mateix camí. Si les coses van bé, vas incorporant noves fites del camí i el bagatge que adquireixes va agafant més valor.
Per ser més humans hem de fer un camí cap a l’interior, però al llibre afirma que “mai abans la comprensió de nosaltres mateixos havia estat tan minsa”.
Avui es dona una situació paradoxal, que consisteix en el fet de tenir moltes teories que no paren d’elaborar discursos sobre l’humà. Això hauria de suposar una millor orientació de la vida i que nosaltres entenguéssim millor la situació en què ens trobem, però no és el cas. Aquesta proliferació de discursos no se centra en l’essencial.
En aquest context d’incertesa, encara és molt més difícil ser més humans?
La incertesa forma part intrínseca de la condició humana. Ningú sap el temps que viurà o què li pot passar demà. La incertesa està sempre al davant, tot i que és veritat que hi ha èpoques –guerres, epidèmies o crisis socials i econòmiques– en què la incertesa incrementa. El que no podem fer és ignorar-la. La vida humana penja d’un fil i, tant individualment com col·lectivament, hem de ser conscients de la fragilitat de la situació.
En un moment del llibre associa l’humà al ‘replec del sentir’. A què fa referència aquest terme?
El ‘replec del sentir’ és un concepte que he procurat elaborar i podria ser sinònim de receptivitat o sensibilitat. El que vull indicar és que hi ha en nosaltres una extraordinària possibilitat de quedar afectats i commoguts. Vull posar èmfasis en el fet que podem sentir i la nostra fibra sensible és tan intensa que ve constituïda per un replec.
I com es passa d’aquest ‘replec del sentir’ a ‘la ferida infinita’?
Nosaltres no hem de fer res, ja que amb aquesta fibra sensible ja ens trobem afectats. L’afectació es dona perquè hi ha quelcom que ens ve i ens traspassa. La mateixa experiència de la mort és d’aquesta naturalesa; nosaltres ens diem mortals no pel fet de morir, que també, sinó pel fet que ens sentim mortals. Sentir-nos tocats per la finitud és un tret característic de tots nosaltres i, per tant, és quelcom que ens ha vingut per no marxar. Això seria la ferida de la mort.
Parla de la mort, però també tenim altres ferides.
Exacte, i aquestes ferides són infinites perquè, en tots els casos, allò que ens fereix no es deixa encapsular fàcilment. De quines ferides més parlo a part de la mort? La ferida de la vida; per nosaltres, la vida és sentir-nos vivint, aquesta mena d’experiència de trobar-nos en la claredat i en la calidesa. La vida entesa d’aquesta manera també ens ha tocat i nosaltres no hem fet res perquè som subjectes passius respecte d’aquesta ferida. Després trobem la ferida del tu, que s’expressa a través de l’amor amb totes les seves modalitats –filial, fraternal, amistat. Aquesta també és infinita perquè quan un pensa en la presència de l’altre, s’adona que aquest és també indefinible, perquè el rostre de l’altre és una fondària que ningú pot definir. Finalment, parlo de la ferida del món com una mena de cosa que també ens desborda absolutament.
Totes aquestes ferides no han de ser curades, però com les hem d’afrontar?
Aquesta és una mica la idea. Es tracta d’unes ferides que, en els millors dels casos, tu no has de voler superar ni evadir-te, ja que la fugida pot ser provisional, però el solc en tu hi és i ja no hi ha manera que no hi sigui. La millor resposta a aquesta situació de commoció és poder respondre-hi i acompanyar aquestes ferides; treure el moviment que sorgeix de les ferides per fer alguna cosa de bo. És com si la ferida fos un solc en nosaltres i aquest solc és alhora una obertura. La major part de les coses que fem amb sentit d’alguna manera són respostes a l’obertura de la ferida.
En el llibre parla d’una filosofia sense luxe. S’ha errat en la forma com de vegades els filòsofs han expressat les seves idees?
Això del luxe ve perquè, en general, penso que cal ser una mica mesurat i no parlar més del compte. I m’ho dic a mi mateix també! Sovint tinc la impressió que podria callar més i mantenir més silenci, que és molt valuós. I, si es parla, que es parli el just, el necessari, que les paraules no siguin sobreres, sense retòrica ni floritures. Aquesta és la idea que tinc del que hauria de ser la filosofia; una filosofia magra i austera, que no ho vulgui explicar tot ni presenti teories que ho abasten tot. Així i tot, la filosofia ha de dir alguna cosa i ha de ser valuosa. La filosofia ha d’ajudar, orientar i enriquir la vida.
Orientar la vida, però no sempre amb una resposta concreta.
Exacte. El que no ha de fer la filosofia és donar receptes. Cal fugir d’aquests discursos que estableixen els passos a seguir per ser feliç. Això és una banalització de l’orientació. Quan tu llegeixes una bona obra literària, filosòfica o poètica, et nodreix i la bona lectura et dona més orientació per a la vida, i això és bo. El problema és quan se’n fa una caricatura i es banalitza. Això no té res a veure amb la cosa genuïna del pensament que orienta.
