No són poques les vegades que en les relaciones interpersonals, o fins i tot amb nosaltres mateixos, tirem de la defensa i l’engany.
En aquest sentit, hi ha manifesta-cions i expressions conductuals o comportamentals, de presentació puntual o sistemàtica, que esdevenen autèntiques pantalles, façanes, màscares… de la pròpia feblesa humana. L’individu amaga aquesta fragilitat, mostrant-se a si mateix o als altres, amb un Jo fort, sencer, sense carències. En el fons, s’exterioritza una “necessitat reprimida i oblidada” o bé de protegir, o bé d’agredir, a un mateix o als altres.
Per què doncs, la dificultat per mostrar-se més “humà”?
El creixement de la persona humana esdevé la síntesi de diferents condicionants bio-psico-socials que l’han emmarcat, i que amb el seu impuls vital, s’ha anat confrontant.
La posada en marxa d’operacions de defensa, sovint ni pensades ni raonades, però si “sentides”, responen a la necessitat de resguardar-se del neguit i la conflictivitat que implica respondre a determinades exigències del desig vital enfront les necessitats d’adaptació a la realitat. Representacions insuportables en el psiquisme que, de manera inconscient, combati’m per tal de reduir o suprimir qualsevol element susceptible de posar en perill des de la nostra imatge identitària externa, a l’equilibri i estabilitat psicològica més subjectiva o interna.
Just al contrari del que la persona sense voler busca tapar, la falta metaforització i integració d’aquestes representacions insuportables a través d’ una paraula “plena”, autèntica, senzilla, sentida,… fa que s’incrementi en el JO l’aparença i la inconsistència, en detriment de la saviesa que comporta quan cerca en la realitat profunda de la seva condició.
Defenses, febleses i enganys
