Deducció. El filòsof francès René Descartes comença les Meditacions metafísiques posant en dubte totes les seves creences. A punt de caure en l’escepticisme, s’adona que en la mesura que jo dubto, és necessari que jo existeixi. Així formula el famós cogito ergo sum. A partir d’aquesta primera veritat indubtable, Descartes dedueix veritats necessàries, certeses absolutes: Déu existeix, les matemàtiques són vertaderes, etc.
Inferència a la millor explicació. Imaginem amb el filòsof Igor Douven que un matí trobes sobre la taula de la cuina un plat amb molles de pa, mantega i un pot de melmelada. De seguida penses que durant la nit algú de la teva família s’ha despertat amb gana, s’ha menjat una torrada i després estava massa cansat per tornar-ho a desar. Aquesta és la millor explicació del que has trobat a la cuina, penses. Però pot ser que hagi entrat un lladre a casa teva i que s’hagi preparat alguna cosa per menjar. O que algú s’hagi llevat durant la nit i hagi posat molles de pa al plat. Aquestes explicacions també són possibles, és clar, però no et semblen convincents. Necessitaries alguna cosa més per acceptar-les, com ara una gravació dels fets.
Quan fem filosofia o ciència, deduïm veritats absolutes tal com pretenia Descartes? És així com ens movem per la vida, sempre tan plena d’incerteses? És aquesta la manera pròpia de raonar dels humans? O potser la nostra manera de pensar, de fer ciència i filosofia, s’assembla més a la inferència a la millor explicació?
Si fos així, no arribaríem a la veritat indubtable a través d’una deducció, d’una vegada per totes. Més aviat acceptaríem una teoria com a vertadera provisionalment perquè seria la millor explicació de què disposem. Així, ens aproparíem progressivament a la veritat sense acabar d’arribar-hi mai del tot. I per això hauríem d’estar sempre oberts a revisar les nostres creences a la llum de noves teories, de noves proves, de noves explicacions. Deducció o inferència a la millor explicació?
