Miguel Revenga: “Som conscients de la pèrdua d’intimitat, però ens és igual”

Miguel Revenga és actualment catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Cadis, però també ha estat director de l’Institut de Dret Públic Comparat de la Universitat Carlos III de Madrid, a la qual continua vinculat com a investigador. És professor habitual en cursos i doctorats d’Universitats d’Espanya i d’Amèrica Llatina, i ha estat president, durant el trienni 2011-2014, de l’Associació de Constitucionalistes d’Espanya. Entre els seus camps d’interès i d’investigació s’hi troba la relació entre el valor de la seguretat i els drets humans i el règim constitucional de la llibertat d’expressió. Revenga alerta d’una tensió constant respecte el valor de la intimitat i nega que es puguin recuperar els espais que s’han perdut els darrers anys.

En què consisteix el dret a la intimitat? 

Aquesta és la gran qüestió. A diferència de la majoria dels drets fonamentals que hi ha a la Constitució, que qualsevol ciutadà entén en què consisteixen, en el cas del dret a la intimitat hi ha ambigüitats molt interessants. En primer lloc, hi ha una ambigüitat de tipus semàntic, perquè la nostra Constitució és de les poques que fa referència al dret a la intimitat. El més habitual és referir-se a la privacy anglosaxona o al dret a la vida privada italiana. L’ús del concepte intimitat necessita una sèrie d’especificacions que no s’expliciten. Per tant, no queda clar què significa. 

Aquest és el primer problema. I el segon?

A part de l’ambigüitat semàntica, el dret a la intimitat té una ambigüitat conceptual. Si ens fixen amb l’article de la Constitució que el garanteix, el 18, veurem que després del reconeixement del dret a la intimitat personal i familiar apareixen unes garanties. Són tres grans garanties: la garantia del secret de les comunicacions —postals, telegràfiques i telefòniques—, la garantia de la inviolabilitat del domicili (excepte delicte flagrant) i, en tercer lloc, a partir de l’any 1978,  la garantia contra els abusos en l’ús de la informàtica. Si considerem que aquests tres elements estan relacionats amb el dret a la intimitat, llavors cal preguntar-nos: què queda a més de la protecció de dades, la prohibició d’intervenció de comunicacions i la inviolabilitat del domicili? Té un valor substantiu la intimitat? Això queda una mica en dubte i en transformació. 

Però encara hi ha un tercer dubte.

Sí, també podríem parlat d’ambigüitat històrica. Mentre avui hi ha un assetjament a la idea d’intimitat, cada cop tenim més clar què significa la privacitat. I, això ens obliga a plantejar-nos què significa per a nosaltres el dret a la intimitat i fins on estem disposats a lluitar per a garantir-la. 

S’ha vulnerat el dret a la intimitat en aquesta pandèmia?

No hi ha hagut una vulneració diferent respecte la qual ja estem acostumats i que té el seu origen en l’ús massiu de les noves tecnologies de la comunicació digital. El que ha revelat la pandèmia és un aprofundiment en certs canvis, que ens obligaran a plantejar-nos moltes coses en el futur. Durant els mesos de pandèmia no crec que el dret a la intimitat hagi estat un dels drets sotmesos a més pressió; ha tingut tensions, però han estat envoltades de cauteles i d’una anàlisi sobre el cost-benefici, sempre amb la protecció de la salut pública com a guió directriu. 

En quines situacions s’ha tensat aquest dret?

S’ha tensat quan s’ha recorregut a les aplicacions i a les dades de les nostres comunicacions a través del telèfon mòbil, que han servit per a fer estudis del moviment de la població (la geolocalització) amb la voluntat d’utilitzar-ho com un factor de prevenció de l’evolució de la pandèmia.  I s’ha tensat també quan s’han instaurat aplicacions per mitjà de les quals les autoritats sanitàries poden entrar en contacte amb nosaltres, de manera bilateral, per a donar-nos instruccions, facilitar dades relatives a la nostra salut o dirigir consultes. 

I això no és prou preocupant?

Pel que fa a la denominada geolocalització, que es va posar en marxa a l’inici de la pandèmia amb el suport d’una ordre del Ministeri de Sanitat, es va fer preservant, d’una manera bastant ajustada a la Constitució, el caràcter anònim de les dades i això, a parer meu, no va amenaçar la intimitat individual. I, pel que fa a les aplicacions d’informació, en el model europeu de garanties dels drets fonamentals, sempre s’ha tingut com a base la voluntarietat. El tercer factor són les aplicacions de rastreig de contactes, en el cas de l’Estat espanyol la ‘Radar Covid-19’. Aquesta va ser una aplicació que va despertar moltes expectatives fa uns quants mesos. Va obligar les autoritats de protecció de dades europees i nacionals a redactar informes preocupats per les conseqüències que aquesta aplicació podria suposar. Però crec que, amb l’evolució de la pandèmia i a la vista del que ha succeït els últims tres o quatre mesos, tampoc està sent un factor rellevant, des del punt de vista que les autoritats hagin hagut de fer una campanya pública perquè la gent es descarregui l’aplicació al seu telèfon mòbil. Al final, l’aplicació de rastreig de contactes ha quedat en una anècdota. En resum, des del meu punt de vista, la pandèmia ha accentuat tendències que ja perjudicaven al dret a la intimitat i altres drets fonamentals.   

La resta de països com s’han comportat en relació a la protecció de la intimitat?

No he fet un estudi de com han actuat la resta de països, però el que sí sé segur és que cal distingir entre dos tipus de països. Certs països, degut al seu compromís amb els drets fonamentals, estan obligats a què totes les mesures de lluita contra la pandèmia superin determinats tests de racionalitat. I, enfront d’aquests països, en trobem uns altres que imposen obligacions d’una manera més incisiva sobre els ciutadans perquè no tenen cap compromís amb els drets fonamentals. Dit d’una altra manera, les nostres reaccions davant del virus sempre estaran condicionades pel context i per la garantia dels drets en què operen els estats, tant en l’àmbit nacional com europeu. 

Això vol dir que aquí hi ha unes línees vermelles que mai es podran superar?

Nosaltres formem part de la Unió Europea –una unió de dret–, i estem subjectes al compromís que suposa el Conveni Europeu i en aquest context hi ha un conjunt d’instruments, sobretot en matèria de protecció de dades, que redueixen en bona part les possibilitats de dictar certes normes.

S’ha tensat el valor a la intimitat en favor de drets com el de la salut i la seguretat? 

Hi ha una pressió perquè el ciutadà tingui un control públic sobre el seu estat de salut. Si el meu discurs ha estat bastant moderat respecte l’ús de les aplicacions mòbils, ja que parteixen de la voluntarietat i en el cas de la ‘Radar covid-19’ no implica la creació d’una base de dades centralitzada, sí que hi ha factors que són més preocupants. Per exemple, l’ús de càmeres tèrmiques per controlar la temperatura corporal dels ciutadans, el registre d’assistència a determinades activitats o la presa de temperatura corporal a la vista d’altres persones, sense cap mena de cautela. Això són hàbits de conducta que s’han anat aplicant els darrers mesos i ara ja han vingut per a quedar-se.

Una anècdota: a la piscina pública on vaig habitualment, per poder entrar, et prenen la temperatura a la vista de la resta d’usuaris. Això, si ens ho haguessin dit fa un any, ens hauria xocat molt, i ara ja ho veiem com una cosa normal. Aquest és el problema; hi ha petits canvis que produeixen una mena d’efecte bola de neu sobre la idea d’intimitat. 

Un exemple molt gràfic. 

En aquest cas, és veritat que jo, voluntàriament, permeto el control de temperatura corporal, però no podem perdre de vista que hi ha un factor de convulsió: si vull entrar a la piscina, he de sotmetre’m a la presa de temperatura a la vista dels altres usuaris. Si em quedés tranquil a casa, segurament la meva intimitat no es veuria alterada. És exactament el mateix que passa amb el dret a la intimitat i l’ús dels telèfons mòbils o l’enviament de correus electrònics. Tots sabem que l’enviament de missatges per WhatsApp no garanteix el dret a la intimitat, però fem una mena de càlcul-benefici i ens arrisquem.

El problema és que les expectatives de la privacitat es redueixen cada vegada més. I des del moment en què una persona surt al carrer, on hi ha càmeres gravant-lo; encén l’ordinador o activa el telèfon mòbil ja actua d’una manera que compromet la seva vida privada. L’interessant és el control i les regles de joc: qui emmagatzema les nostres dades i per a què? Quines possibilitats tenim de controlar-los? Com gestionar els drets que envolten el món de les dades, que ara ja són metadades i ús d’algoritmes per la presa de decisions? La intel·ligència artificial està davant dels nostres ulls i hem de lliurar una batalla per a preservar la vida privada i la dignitat de l’autonomia personal. Si ens posem en mans de l’ús de metadades i renunciem a controlar-les, estem perduts.

Si recollim l’exemple de la piscina i molts altres que podríem posar… Per què la gent no ha reaccionat enfront d’aquesta pèrdua d’intimitat?

La gent és plenament conscient, però els és igual. Hi ha tendències contradictòries: tots sabem que els telèfons mòbils realitzen gravacions massives i que els gegants de la comunicació digital són com senyors feudals que ningú controla i fan el que els dona la gana, però no ens importa. La nostra manera de viure implica haver renunciat a controlar realment allò que no volem que els altres sàpiguen de nosaltres. Un exemple clar és el foment de l’ús de les targetes de crèdit, que arran de la pandèmia s’ha incentivat enfront dels diners en metàl·lic. 

Però no sempre actuem així…

No. Paral·lelament, a propòsit de la iniciativa ’Radar covid-19’, també he detectat una profunda desconfiança del ciutadà, ja que s’ha mostrat contrari a portar a la butxaca un detector del seu estat de salut. És en aquest sentit que parlo de “tendències contradictòries”: estem disposats a compartir la nostra intimitat i a exhibir-nos perquè ens és més còmode, però alhora volem saber les regles del joc i on es guarden les nostres dades.

Tenim consciència que hi ha alguna cosa que falla si les idees que il·luminen la nostra creença en la democràcia no les apliquem a les corporacions privades que avui viuen al marge dels controls i de la sobirania estatal. Probablement avui caldria fer alguna cosa similar a la que es va el 1948 amb la Declaració Universal de Drets Humans, però en referència a la societat digital, amb la intenció d’acabar amb el perill que suposa la intel·ligència artificial i els algoritmes. Si no som conscients que és necessari fer aquest pas cívic, el perill és gran i l’amenaça de la distòpia i el control absolut és un perill real. 

Hi ha qui diu que el dret a la intimitat és un dels més fràgils. Hi estaria d’acord?  

Totalment. És un dret fràgil, des de la seva pròpia conceptualització. Dit  d’una altra manera: què és el dret a la intimitat? Nosaltres, els juristes, estem acostumats a la precisió del llenguatge. Per exemple, en matèria de drets, un instrument bàsic de la Constitució és que quan es regula la garantia dels drets no pot afectar el contingut essencial d’aquests. Podem saber en què consisteix el dret a la inviolabilitat del domicili, a la seguretat personal, a la llibertat religiosa, però, amb el dret a la intimitat, no està clar.

I no ho està, sobretot, perquè és el nostre comportament el que condiciona el contingut essencial al dret a la intimitat. Si jo decideixo renunciar absolutament a la meva intimitat i exposar públicament tots els aspectes de la meva vida privada, segurament no dec tenir cap intimitat per oposar davant de ningú. I en això es basa l’estil de vida de moltes persones, que comercien amb la seva vida de la manera més banal i han fet d’això una professió.

Fins a quin punt l’Estat té legitimitat ètica per a decidir sobre quina és la millor ponderació de drets, entre intimitat o salut públic, per exemple? 

No diria l’Estat, ja que nosaltres tenim un Estat amb divisió de poders. I cada poder té la seva responsabilitat: el legislatiu ha de fer bones normes que s’aproximin a l’ideal de seguretat jurídica; els governs (l’executiu) ha de tenir una actuació responsable subjecte al control amb l’objectiu de preservar els objectius públics, entre ells la salut; i els tribunals (el judicial) han de tenir tota la legitimitat jurídica i ètica per ponderar entre valors i drets, entre objectius constitucionals i drets fonamentals, entre objectius col·lectius i expectatives individuals. I, dins d’aquesta legitimitat democràtica i ètica, poden parar els peus al poder legislatiu i executiu. Aquestes són les regles de joc d’un Estat constitucional, d’una democràcia constitucional. Dit això, és clar que tenen legitimitat ètica!

Aquest dret que hem dit que ha estat tensat, el podrem tornar a recuperar?

Per res del món. No crec que hi hagi un retorn al passat. S’accentuarà l’ús de la telemedicina, l’ús del telèfon mòbil per incorporar l’historial mèdic i el diagnòstic a distància. Això de la nova normalitat, lamentablement, té molt de veritat. Per exemple, una cosa tan banal com l’obligatorietat de la mascareta: limita profundament la nostra llibertat i incideix sobre els nostres hàbits i la nostra manera de desplaçar-nos. Recuperarem el món anterior al de la mascareta? Ho veig molt complicat. Tant de bo m’equivoqui i la vacuna signifiqui el triomf de la ciència enfront del mal de la malaltia. 

Fins a quin punt segueix tenint sentit el dret a la intimitat en un context marcat per les xarxes socials i la sobreexposició de les nostres vides?

Manca un moviment transnacional, col·lectiu i refundacional de la idea de drets a la societat digital. Cal extreure el món digital de la selva de la desregulació, que només interessa a aquelles corporacions que fan de la comunicació digital el seu negoci i que són les empreses més prosperes. De la mateixa manera que als inicis de la modernitat vam declarar certs drets per marcar límits al poder, i després el 1948 vam reafirmar el món civilitzat enfront de la barbàrie feixista i de la Segona Guerra Mundial, en el segle XXI necessitarem segurament un moviment cívic, col·lectiu i transnacional que justifiqui la necessitat de declarar drets en l’era digital. 

Una proposta complicada.

És veritat que té una dimensió utòpica, però és necessària. Hi ha moltes coses que han canviat i per això cal crear seus d’exigència de responsabilitat que avui no existeixen. Les seus d’exigència de responsabilitat són els Estats, però també han de ser els tribunals internacionals i supranacionals. Els gegants de la comunicació digital —Microsoft, Facebook, etc— avui viuen  un moment de desregulació. Pensen que els drets humans són una trava. Aquesta falta de regulació fa que, contínuament, estiguem plantejant-nos preguntes que ens submergeixen en la perplexitat.

Per exemple, aquests dies, arran dels discursos incendiaris de l’expresident dels Estats Units, Donald Trump, hem vist que se li ha retirat l’ús del Twitter. Això és raonable? Qui ho decideix? Per què hem esperat tant de temps? Fins a quin punt les xarxes socials poden retirar determinats discursos? Qui controlarà que actuen correctament quan retiren certs discursos? Això està definit respecte l’àmbit dels Estats, però no en l’àmbit transnacional i el món digital és un món global. Estem en un moment, des d’aquest punt de vista molt primari, fundacional i hem de ser conscients de tot el que està en joc.   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.