El darrer any un dels lemes més corejats a moltes concentracions de protesta que han tingut lloc a Catalunya ha estat ‘Els carrers seran sempre nostres’. És evident que aquest eslògan no parla de propietat, en el sentit estricte de la paraula, sinó d’apropiació. Però a qui ens referim quan diem nostres?
Els carrers no són exclusivament llambordes, llengües d’asfalt i faroles. Els carrers són el màxim símbol d’allò que hem anomenat “espai públic”. Un concepte que, segons l’antropòleg Manuel Delgado, “agrupa entorns oberts i accessibles en els quals els presents miren i es donen a mirar els uns als altres, en els quals veiem desplegar-se tota mena de trobades i topades, lluites i desercions, retrobaments i pèrdues… tot un immens ordit d’acords automàtics entre desconeguts i coneguts de vista que ens ofereixen l’espectacle d’una societat interminable”. És a dir, l’espai públic és el màxim escenari de la conflictivitat de la societat.
L’espai públic és una zona de festa, de tradició, de construcció d’identitat, però també de protesta –malament aniríem si no ho fos–. Un espai que, segons l’antropòleg, només esdevé pràctic i simbòlic perquè sempre està en constant agitació. Una agitació que camina lligada als drets de manifestació o d’expressió. Però com gestionar la diversitat d’opinions a l’espai públic sense que la convivència quedi malmesa? Convivència. Aquesta hauria de ser la paraula clau. Però on hi ha el límit entre l’apropiació de l’espai públic i la manifestació en pro de la llibertat d’expressió?
Al marge de la lluita política que aquests darrers mesos es viu a l’espai públic català, en aquest tema també ens hauríem de fer altres preguntes: realment els carrers són de tots? O quan diem nosaltres ens referim als ciutadans lliures, benestants i feliços que utilitzem aquest espai per anar i venir de treballar, per consumir i per gaudir del temps d’oci, però n’excloem aquells que –segons la percepció general– degraden “espais públics de qualitat”? Hi ha persones que, des del punt de vista de marca de ciutat, als carrers no hi queden bé.
I, finalment, si els carrers són un espai comú, quin paper han de jugar els ciutadans en la seva gestió? Avui, el poder directe de decisió dels ciutadans respecte l’espai públic és simbòlic. Potser els carrers són menys nostres del que ens pensem o voldríem.
