Segons l’economista Jordi Angusto l’home històricament sempre ha buscat créixer més i més. Però a quin preu? I quin ha de ser l’aturador?
Un punt de fuita. El creixement econòmic suposa, bàsicament, un punt de fuita on convergeixen els interessos d’una majoria dispar: els dels rics, la fortuna financera dels quals depèn de si rendeix –és a dir, de la mesura en què creix–, els dels qui ho són menys i no en tenen prou, i fins els dels pobres, convençuts per si mateixos o persuadits pels primers que només si hi ha creixement deixaran de ser-ho.
En aquesta convergència d’interessos rau l’atracció pel creixement econòmic, la seva força i necessitat social. I aquells que millor dominen el punt de fuita i millors perspectives saben dibuixar, prometent un creixement rere el qual la majoria imagina el seu propi paradís, més fàcilment s’enduen aquesta majoria rere seu. Perquè l’alternativa a créixer, és a dir: una distribució més equitativa de la riquesa, a més de més justa necessària en unes societats afartades on el principal problema és l’excés de producció –com els milions d’habitatges buits a l’Espanya d’avui–, inevitablement suposa un conflicte que la majoria sol defugir i la minoria, per si de cas, està presta a sufocar així que detecta el menor símptoma.
Lacra del capitalisme? Hi ha qui ho afirma, qui sosté que la necessitat del creixement econòmic sostingut, quelcom indefinidament impossible en un món finit, és consubstancial al capitalisme. I certament que ho és, però no només del capitalisme. També el socialisme real soviètic necessitava créixer abans de distribuir, tal i com el xinés ha esdevingut, de fet, un capitalisme d’estat. I si anem història enrere no trobem cap civilització que no hagi fet del creixement la seva màxima. Egipte, Grècia, Roma… les coneixem perquè van créixer i van imposar la seva llengua i la seva moneda; perquè els seus líders acontentaven el poble amb la promesa de noves conquestes així que el pa i el circ no ho feien prou. Llavors el punt de fuita: el creixement no importa a quin preu, no importa qui el pagui.
Als ulls de la Yourcenar, l’emperador Adrià temia més que no conduïa el poble afamat de noves conquestes. La Il·lustració va engendrar la revolució burgesa i al cap de ben poc donava a llum un altre conqueridor. Hitler aconseguia els vots dels alemanys amb la promesa de major espai vital; l’Holocaust jueu, deurien pensar, un dany “col·lateral” i al capdavall menys mortífer que la pròpia guerra. Perquè sempre –sempre–, el punt de fuita del creixement evita la confrontació aquí però l’atia allí, on els altres i contra els altres; de vius o encara per néixer, com les generacions que heretaran els nostres residus. Res no és de franc, però si ho paga un altre… Egipte, Grècia, Roma, potser Europa… són història perquè van créixer i créixer fins a col·lapsar. Perquè créixer fins al col·lapse és una dinàmica que regeix també les colònies d’insectes i fins les selves verges, i que l’home ha pretès manament diví: creixeu i multipliqueu-vos! Manament d’un déu semblant al rei del petit príncep, que manava de fer el que passaria igualment si no ho manava.
Tot i que, certament, l’home excel•leix en aquesta praxis. La revolució industrial, filla de la burgesa i mare del capitalisme i del socialisme alhora, li ha permès d’accelerar el manament del creixement i anar així més ràpidament cap al col•lapse. Per això no és amb aquest córrer insensat que l’home pot lluir l’adjectiu de “sapiens”. Ben al contrari: se’l guanyaria d’evitar el col·lapse, és a dir: de renunciar al creixement que el precedeix o, en tot cas, de fer-lo sostenible; la qual cosa segurament demana d’acomplir dues condicions: en primer lloc, distribuir la riquesa de forma que es garanteixi la cohesió social i s’assoleixi alhora l’equilibri econòmic, igualant producció i consum, i, en segon lloc, que es faci reposició de tots els inputs emprats en el procés de producció i es minimitzin alhora els seus residus. Dues condicions que avui estem més lluny que mai d’acomplir. D’una banda, la concentració de riquesa en poques mans, prèvia i origen de l’actual crisi, només troba equivalent històric, en termes relatius, a la del crack de 1929. D’una altra, el colossal consum de recursos no renovables ens acosten al seu exhauriment i els seus residus contaminants són causa d’un canvi climàtic que, sumat al fet anterior, ens aboquen a la propera fi de la civilització que hem conegut.
I el que és pitjor: la crisi no ha servit per canviar aquestes tendències, les ha agreujades. Si del 2002 al 2007, l’1% de la població s’apropiava del 65% del creixement de la riquesa, del 2008 al 2012 se n’ha apropiat del 83%. I si abans de la crisi es parlava del compromís mediambiental de Kyoto, aquesta l’ha arraconat i ha donat pas al fracking com a promesa de noves i majors reserves d’energies fòssils.
Jethro Tull i la resta de revolucionaris industrials anglesos van imaginar que el progrés material evitaria la fam i ens faria “millors” persones. En comptes de la guillotina, emprada al continent per redistribuir la riquesa, màquines per produir-ne més i abastir tothom. Resoltes les necessitats materials amb uns cultius més generosos i amb menys esforç humà, es podrien “cultivar” les persones. Ben aviat no caldria treballar més de quinze hores a la setmana per garantir els queviures; la resta del temps, per a l’esperit.
Però en comptes d’això, les necessitats augmenten així que queden satisfetes i cal créixer per produir més i més coses que serveixen cada cop durant menys temps. Potser perquè resolt el menjar d’avui, temem pel de demà? Per mirar de garantir-lo vam deixar de ser nòmades i ens vam plantar al tros, bescanviant cames per arrels i la recol·lecció pel cultiu. És a dir: per cultivar i estalviar una part de la collita per sembrar-la i fer-ne més gran la següent, que tampoc no la consumirem tota sinó que en reservarem una part encara més gran per collir encara més l’any següent.
Estalvi i inversió, el motor del creixement: no només el fa possible, també necessari; perquè si no hi ha creixement, tota inversió és debades i tot estalvi, també. I quan ja no cal créixer per consumir el que és necessari, llavors cal consumir per poder créixer. El punt de fuita esdevé passera en el temps, amb el dia d’avui al servei d’un demà que mai no arriba i amb l’home més poruc que savi i més letal com més poruc.
