Hi havia una època en què calia estar contra tot: la dictadura, la guerra del Vietnam, el patriarcat o la cultureta. La postguerra mundial no havia suposat la fi del vell ordre internacional, ans al contrari, l’havia enfortit amb el lideratge mundial dels EUA i la implantació d’un colonialisme moral, social, cultural i econòmic que va revoltar molts joves de tot el món. Els nord-americans van ser els primers, o almenys així ho vam saber llegint The Making of a Counter Culture, l’assaig publicat el 1968 per l’acadèmic Theodore Roszak (1933-2011) que va obrir els ulls a una nova forma de revolta activista, ideològica i no violenta anomenada contracultura.
Roszak la definia com “la realització de les aspiracions d’un grup social situat al marge”. Des d’una perspectiva històrica, contracultura havia estat el romanticisme, la bohèmia o la Generació Beat (Allen Ginsberg, Jack Kerouac, William S. Burroughs o Lawrence Feringhetti –el fundador de la llibreria City Light Books de San Francisco–), que havien inspirat el moviment hippie dels seixanta. Posteriorment, Timothy Leary, Ken Kesey (Algú va volar sobre el niu del cucut) o Alan Watts van desenvolupar el concepte que va estimular el punk i altres moviments socials fills de la crisi del petroli de 1973 i que va fer global la contracultura.
I amb la dictadura agonitzant, l’eco del maig francès, la burgesia submisa al franquisme i una cultura catalana incapaç de treure’s la son noucentista de les orelles, tot aquell caramull de noves idees sobre cultura i vida quotidiana (còmic, rock, cinema, literatura, psiquiatria, ecologisme, insubmissió o anticapitalisme) va arribar aquí. Com escriu Pepe Ribas, fundador de la mítica revista Ajoblanco, “la incoherència del franquisme en la seva decadència, la persecució política centrada en els partits marxistes i independentistes i la distància geogràfica que ens allunyava del centre neuràlgic del poder, van fer possibles unes esquerdes per les quals es va colar una joventut inquieta i connectada amb els corrents contraculturals que arribaven de fora del país”. El panorama era tan galdós, que el terreny estava més que adobat.
Tot estava per fer, o gairebé
Fill d’una família burgesa, catòlica i puritana, Pau Riba (1948-2022) no va ser admès a l’hegemònic Setze Jutges i va participar en la fundació de l’iconoclasta i divers Grup de Folk. El concert de maig del 1968 al Parc de la Ciutadella és una referència de l’eclosió del moviment contracultural a Catalunya. Els costums estaven canviant i la cultura catalana, maula i beata, no ho volia veure. Els nous hàbits socials, sexuals i ideològics tenien camp per córrer.
Riba va ser membre d’una de les primeres comunes de Barcelona i, després de publicar el seu cèlebre Diòptria (1 i 2), va marxar a Formentera el 1971, forjant el mite del hippisme local. Quan per fi Franco va morir, tot estava per fer, però “l’ofensiva contra la cultura predominant”, en paraules de Roszak, organitzada i unànime, ja caminava al marge del mercat, dels mitjans de comunicació i dels corrents d’opinió pública; és a dir, pels verals de l’underground.
Potser tot plegat només era l’expressió d’un descontentament tant legítim i experimental com vital i ingenu, però durant la dècada dels setanta el moviment contracultural va fer canviar els temps i els costums d’una societat encarcarada com ho era llavors la catalana. És clar que a algun dels qui van ser a les jornades llibertàries de 1977, i que avui s’han convertit al neoliberalisme, potser els fa riure pensar en aquells dies. Ja s’ho faran amb la seva consciència. La memòria de les més de vint mil persones escoltant rock, fent l’amor i fumant marihuana un cap de setmana de juliol de 1975 al primer Canet Rock, envoltants de guàrdies civils i amb Franco agonitzant a ritme de parte médico, els pesarà per sempre damunt l’ànima (o el que en quedi). Als altres, que no han abdicat de la conquesta de llibertat que tot allò va suposar, els restarà el record de la caseta de tiro al ano (cinc olives i encertar el pinyol al forat) i el concert pirata d’Oriol Tramvia. I també riuran del plaer de l’evocació que potser s’esvaeix en l’edat, però que ha persistit en la ment.
Els més avançats llegien les revistes Ajoblanco i Star; els profètics assaigs Las Comunas, de Josep M. Carandell i Filosofías del underground, de Lluís Racionero o maldaven per aconseguir en francès –l’idioma que havien estudiat al batxillerat– La société du spectacle, del situacionista Guy Debord o, un temps després, La précession des simulacres, de Jean Baudrillard. El dia que el gurú del Maig del 68 Daniel Cohn-Bendit els va parlar al Saló Diana, es van adonar que era quan dormien que hi veien clar. I en sortir d’allà van buscar els còmics del Rollo enmascarado o de Robert Crumb i es van fumar unes trompetes d’afgana enormes en honor a la revolta estètica (com en Vicenç Altaió denomina aquella època) que, com que no sabien que era impossible, estaven fent.
Què s’ha fet d’aquelles flors?
La reorganització dels partits polítics i la institucionalització de la vida comuna (eleccions generals de juny del 77, municipals d’abril del 79 i autonòmiques de març del 80), van acabar amb el moviment contracultural dels anys setanta. La dita transició va consistir en un conjunt de capitulacions polítiques i socials a canvi d’unes certes quotes de llibertat que, amb els anys i la civilització digital, s’han acabat convertint en eines de control social, polític i personal. Els ajuntaments democràtics van incorporar aquells joves esverats del rock laietà a les seves noves àrees de joventut, festes i cultura, l’assalt al teatre Grec de l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle es va convertir en un festival municipal i la festa es va acabar molts anys abans que ho digués Alvise Pérez.
L’alternativa al mercat, el poder i el patriarcat que va impulsar el moviment contracultural s’ha acabat convertint en un instrument de pensament únic i consum majoritari. Algun poeta que va ser suposadament contracultural guanya el Premi d’Honor –però no en Joaquim Carbó, que ha fet desenes de milers de lectors. Guy Debord va tenir una visió preclara. La societat d’avui prefereix dormir bressolada per l’adotzenament d’internet i les xarxes socials, es deixa embafar pels gustos majoritaris sense criteri i “el fill negre de la globalització”, en paraules de l’escriptor mexicà Luis Batista, arrasa qualsevol flor del pensament que neixi entre els cards d’una societat malalta que es delecta en la seva agonia. La misèria s’emparra en forma d’indústria de l’entreteniment (aquí encara en diem indústria cultural) fins que modela el nostre pensament i acabem per entendre que un raper amb una gorra del revés que surt a rebre un Grammy és contracultura. I descansem tranquils amb la nostra antiga i oblidada consciència pensant que tot allò que vam fer de joves ha servit d’alguna cosa i que ja no cal estar contra res perquè tot ja està fet. I la hipoteca pagada.
Rafael Vallbona és periodista i escriptor. Acaba de publicar ‘Tardes al Bellamar’ (Edicions 62), que tanca una trilogia iniciada amb ‘La casa de la frontera’ i ‘Swing, allà on la vida venç’
