El càstig forma part de la història de la humanitat. Les civilitzacions temporalment més allunyades de la nostra ja aplicaven aquesta pràctica per regular i modificar la conducta dels seus membres. Afortunadament, com a mínim en el nostre marc cultural, el concepte de càstig ha evolucionat. Accions com la pena de mort, càstig màxim que es pot associar a un delicte, o les agressions físiques o humiliants practicades antigament per moltes autoritats educatives són avui àmpliament reprovades.
La crítica social respecte de la severitat d’alguns càstigs, inclús l’augment de persones que consideren que les penes no són la solució per mantenir la disciplina, no han fet desaparèixer aquesta eina pensada per reformular la nostra conducta. La cultura del càstig és avui present en diversos contextos de la nostra societat, des de la disciplina infantil fins al dret penal, però també, encara que potser de forma no tan evident, en molts altres. Una sanció econòmica per excés de velocitat a la carretera també és un càstig.
Segons els experts, les justificacions del càstig inclouen la retribució, la dissuasió, la rehabilitació i la inhabilitació, si no es tractaria de venjança o despit. Ara bé, realment el càstig afavoreix tots aquests elements? És a dir, el càstig és una fórmula educativa i dissuasiva? El fet que sovint ens recordem més de la multa que de la infracció no és una demostració de la seva ineficàcia? I fins a quin punt el càstig és una eina discriminatòria?
Des de l’àmbit polític, especialment en el governs de caràcter populista, la cultura del càstig ha estat capitalitzada com a solució de tots els problemes i s’ha presentat com la millor recepta per controlar, també manipular, la por social. Millor “tolerància zero” i “mà dura” que analitzar les causes reals que hi ha darrere de la criminalitat. Ara bé, en aquest número ens preguntem: realment és possible mantenir l’ordre en una societat sense càstig? Quines altres alternatives hi ha? Existeixen realment?
