Islàndia ha fet obligatòria per llei la igualtat de salaris entre dones i homes. Ha entrat en vigor l’1 de gener. Les empreses publiques i privades de més de 25 treballadors tenen l’obligació de sotmetre’s a una auditoria per obtenir el “certificat d’igualtat salarial”. Si no respecten la paritat de sous s’exposen a una forta multa. Tot i que està considerat com el país més avançat, segons l’Índex d’Igualtat de Gènere del Fòrum Econòmic Mundial, el diferencial dels salaris és del 16,1% de mitjana. Amb 350.000 habitants mal comptats i una economia basada en el turisme i la pesca, Islàndia sap que la batalla per la igualtat salarial és una cursa de fons que no s’acaba amb aquesta llei. Expliquen les islandeses que tot va començar a canviar el 24 d’octubre de 1975 quan les dones van paralitzar el país per instituir “El Dia Lliure de les Dones”. Van deixar plantades les tasques professionals i/o de la llar. Una jornada reivindicativa que rememoren cada any. Un símbol, ara fet llei.
L’any 2009 la primera dona primera ministra de la història d’Islàndia, Jóhannna Sigurôardóttir (socialdemòcrata) va proposar la llei actual. El Parlament, amb un 48% de dones als escons, la va aprovar la primavera passada. Una altra dona, la jove primera ministra actual Katrín Jakobsdóttir (esquerra – verda) que governa amb el Partit de la Independència (conservador) i el Partit Progressista (centre) l’ha promulgat. Una llei, avalada per tothom.
Sense la força d’una llei però amb l’impuls mediàtic del futbol, Noruega acaba d’eliminar una altra barrera. L’1 de gener s’ha fet efectiu l’històric acord d’igualtat salarial de la selecció noruega. Abans, l’equip femení guanyava col·lectivament 330.000€, menys de la meitat del masculí. Ara, cobra 640.000€, igual que el masculí, que ha renunciat a una part dels ingressos per arribar a l’equiparació. D’arguments esportius en disposen. Elles han guanyat un Mundial, dues Eurocopes i un or olímpic. Ells no tenen cap títol internacional de prestigi.
És evident que es tracta de xifres irrisòries comparades amb les multimilionàries quantitats de les estrelles del futbol, del qual el FC Barcelona n’és un dels màxims exponents. Però és un acord pioner. De moment, únic. I no ha estat fàcil. Han calgut els bons oficis de l’ambaixadora a Londres, la diplomàtica noruega Mona Juul, una de les mediadores dels acords d’Oslo entre israelians i palestins protagonitzats per Isaac Rabin i Yasser Arafat. El pacte entre la federació i el sindicat de futbolistes, molts dels quals –homes i dones– juguen a la lliga anglesa, es va firmar amb solemnitat a l’ambaixada londinenca.
“Les noies són tan importants com nosaltres. És correcte que tinguin el mateix salari. Érem uns privilegiats. No va costar gaire acceptar l’acord”, va manifestar el capità de la selecció masculina, Stefan Johansen. “Volem trencar l’última de les barreres de gènere en el lloc de treball. La història demostra que si volem el progrés, cal reforçar-lo”, va declarar el ministre islandès d’Afers Socials i Igualtat, Thorsteinn Viglundsson, al Parlament per defensar la llei. Dues opinions contundents de dos homes que certifiquen que no fa falta ser dona per constatar la discriminació salarial existent i per plantar-hi cara. La llei islandesa i el pacte noruec són models sòlids que poden obligar i obliguen perquè els comparteixen el govern i l’oposició, els directius i els jugadors, les dones i també els homes. Han entès que és de justícia i que tothom hi guanya.
Joan Catà és periodista / @Joan_Cata
