Ens reunim amb Daniel Innerarity a un hotel del centre de Barcelona. El director de l’Institut de Governança Democràtica de la Universitat del País Basc ha vingut a la capital catalana a fer una conferència i abans de tornar cap a casa ens atén amablement. Aquest pensador acaba d’afegir a la seva llarga llista de distincions el Premi Príncep de Viana de la Cultura 2013. Malgrat l’impressió que fa el seu currículum –l’any 2004 la revista francesa ‘Le Nouvel Observateur’ el va incloure a la llista dels 25 grans pensadors del món– em trobo amb un home analític, però de paraula directe i clara.
El desprestigi de les institucions està lligat al descrèdit de la política. Vostè acaba de rebre el Premi Princep de Viana de la Cultura i en el discurs ha reivindicat una política de grandesa i no de tàctica, una política responsable, sotmesa al control democràtic, amb ètica, exemplar i respectuosa amb la cosa pública… Déu n’hi do!
… sí, un discurs que m’ha generat algun problema.
Sí? Aquesta és doncs la seva recepta per recuperar la credibilitat de la política?
En aquest moment proposaria a tothom un exercici de sinceritat. El món se’ns ha convertit en una cosa tremendament complexa. Ens hem d’enfrontar a situacions que fins ara havien estat inèdites. I no sabem què hem de fer. I quan abans reconeguem aquesta situació d’anormalitat, abans començarem a posar en marxa els mecanismes de debat per trobar les mesures més correctes que cal adoptar. Crec que abans que res cal fer aquesta prèvia, perquè penso que ni l’anomenada classe política ni la ciutadania, en aquests moments, som massa sincers.
Els polítics ho són alguna vegada, de sincers, de veritat?
És lògic que la classe política sobriactuï i no mostri les seves debilitats, però com a mínim en privat hauria de reconèixer la inseguretat del moment. La qüestió és que ara el problema s’ha agreujat perquè els ciutadans, en una situació com la que estem vivint, tampoc no saben què s’hauria de fer. No sembla lògic que els polítics estiguin igual de perplexos que aquells que no ens hi dediquem. Per exemple, estic segur que ara ni els catedràtics de Filosofia Política saben què s’ha de fer.
Per tant, estem d’acord en què hi ha una desorientació general…
Sí, i aquest caràcter nou dels problemes ens obliga a ser més sincers, menys arrogants i més col·laboratius. Cal, per part de la classe política, no prometre coses que no es poden complir, i per part de la ciutadania, no exigir més d’allò que es pot exigir. Podem reclamar honradesa, dedicació i que si un polític no té solucions marxi al cap d’un temps… però com a ciutadans no podem exigir res més. Per mi, acceptar la perplexitat seria el meu punt de partida i, a partir d’aquí, començaria a construir.
La corrupció és el principal problema de la política o només la punta de l’iceberg?
La corrupció té un efecte de percepció en la política que és molt perjudicial. Ens fa entendre que només caldria fer desaparèixer la corrupció perquè la política fos bona. Ara bé, la manca de corrupció és una bona condició per la bona política, però no ens garantia una bona política. Ens hem acostumat tant a aquest terme que ens hem oblidat que podem trobar polítics incorruptes, però completament ineptes. No superar determinades línies vermelles no garanteix tenir una bona política, encara que s’han d’exigir certs límits.
L’origen del descrèdit de la política està en l’actitud dels polítics, en el funcionament del sistema… o en ambdues coses?
En aquest moment es troba en el sistema, però es contagia cap els representants polítics. De fet, un altre problema que genera parlar contínuament de corrupció és una cosa més radical encara: la corrupció ens fa oblidar que el gran problema de la política avui és la seva debilitat estructural, sobretot si la comparem amb altres sistemes funcionals de la societat. Aquesta és la meva gran preocupació: que els arbres de la corrupció, no ens permetin veure el bosc de la política.
Vostè en un article deia que la transparència no era la millor solució. En aquests moments és una afirmació sorprenent.
A la societat actual, tan nerviosa i governada per una immediatesa que no permet cap tipus de reflexió, contínuament es generen una espècie d’histèries col·lectives a favor o en contra d’alguna cosa. I en aquest context la transparència apareix com la gran solució.
I no ho és?
Malgrat ser partidari de la transparència, jo aviso que la manca de transparència només és un dels problemes. I al mateix temps adverteixo que la transparència, adoptada amb beateria per alguns governs, té efectes paradoxals. (…)
Si vols llegir l’entrevista sencera, compra’l en els nostres punts de distribució o a través de l’email a redaccio@valors.org
