Alguna vegada t’han fet sentit malament per l’edat que tens? T’han dit que una activitat, servei, o fins i tot un peça de roba no era apropiada per a la teva edat? Aquestes situacions quotidianes són exemples del que es coneix com a edatisme, que es defineix com la discriminació cap a algú per raó de l’edat.
Malgrat que aquest fenomen ja es va descriure a Amèrica del Nord als finals dels anys seixanta, moltes persones no són conscients de la seva presència i de com els afecta en el dia a dia. Tant és així que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) proposava la paraula com un dels deu neologismes de 2021.
Probablement, amb la pandèmia de la Covid-19 i arran de la manera com s’ha tractat les persones més grans, homogeneïtzant les seves necessitats, actuant en molts casos amb paternalisme i sense escoltar la seva opinió o decisions, hem començat a ser més sensibles cap a aquesta mena de discriminació.
L’edatisme es pot produir a qualsevol edat: restaurants o hotels que no volen com a clients famílies amb criatures petites, persones de mitjana edat que no troben feina o que són expulsades del mercat laboral, etc. La mateixa Organització Mundial de la Salut, el 2021 va llançar una forta campanya mediàtica per parlar sobre l’edatisme i incloïa aquesta mirada de cicle de vida, la idea que podem ser discriminats al llarg de tota la vida per raó de l’edat. Per què? Perquè cada etapa o segment d’edat porta associat una sèrie d’estereotips, de creences homogènies i normalment negatives sobre com són i es comporten les criatures, el jovent o les persones grans.
No obstant això, com a psicogerontòloga, m’agradaria destacar el fort impacte negatiu que l’edatisme té en les persones que envelleixen, a més de subratllar que precisament el terme d’edatisme va ser encunyat del gerontòleg nord-americà Robert N. Butler, preocupat per les condicions de vida i de tracte que rebien les persones quan arribaven a una certa edat.
Si analitzem l’edatisme, veurem que es pot separar en tres elements definitoris. El primer, ja l’he avançat abans, són els estereotips. Quan veig una persona sembla gran, s’activen una sèrie d’idees preconcebudes del que implica ser gran: Aquella persona em deu sentir bé? Deu tenir problemes de memòria? Deu tenir algun grau de dependència? De ser una persona rondinaire?
Podria intentar demostrar que cadascuna d’aquestes frases no són certes per al conjunt de persones grans, amb dades sociodemogràfiques que mostren com n’estan, de bé, les persones grans de la nostra societat. Però això té un risc important, perquè aquesta mirada positiva té com a resultat una negació de l’envelliment. Moltes persones de setanta anys que són actives, fan voluntariat, viatgen, cuiden els nets o estudien a la universitat no se senten grans, perquè ser gran implica tots els estereotips dels quals he comentat anteriorment! És complicat, doncs, combatre els estereotips negatius amb mirades positives.
Per entendre millor l’edatisme, a aquesta mirada més cognitiva (estereotips) li hem de sumar un segon element: l’emocional. Com em sento quan penso en el meu envelliment o en el dels meus pares? Com em sento quan m’envolten tot de persones grans en una activitat? Em genera malestar, por o angoixa el fet d’envellir? En veure una persona gran, de vegades activem sentiments que no ajuden a tenir-hi una relació igualitària: ens assalta la pena, la preocupació per aquesta persona… Tot això són elements importants per ajudar l’altre… sempre que la persona realment o necessiti i vulgui la nostra ajuda. Aquesta por a envellir és la que ens porta a voler sentir-nos més joves, cuidar-nos i fer activitats una vegada ens jubilem o tenim una certa edat. Però no ens enganyem, no hem aturat el procés d’envelliment, simplement envellim millor.
Les conseqüències de l’edatisme
Amb aquestes idees sobre la persona gran (en molts casos errònies) i sentiments negatius o molt paternalistes, arribem, finalment, a la tercera característica o element de l’edatisme: les conductes discriminatòries. Aquesta discriminació es pot observar en l’àmbit sanitari, en la família i en l’entorn quotidià de la persona gran o en l’àmbit social, de polítiques públiques o inclús en matèria de recerca. És a dir, tractar una persona de forma diferent per l’edat que té, no deixar que pugui decidir per si mateixa, no deixar que pugui vestir-se així o aixà, dir-li que no faci una activitat determinada perquè “ja no és apropiada per a la seva edat” o no proporcionar-li un tractament o una activitat exclusivament per una qüestió d’edat són conductes edatistes.
És evident. L’impacte en la meva identitat, autoestima o capacitat de prendre decisions es veu afectada negativament. Si em discriminen en un servei o tractament té un impacte directe en la meva qualitat de vida i de salut. Si no tinc estudis sobre un tema a partir dels setanta anys, com puc saber les necessitats o problemàtiques associades a aquell fenomen a partir d’aquella edat? Per tant, els professionals no tindran evidències científiques de com guiar la persona o fer programes de prevenció o d’actuació en matèries tan diferents, però necessàries, com l’accés a les tecnologies, la sexualitat, o com afecta un determinat fàrmac a les més de 2.280 persones centenàries que hi ha a Catalunya! (IDESCAT).
L’edatisme té també un component pervers en la seva manifestació, que és l’autoedatisme. Si som una societat edatista, les persones grans també tenen incorporada aquesta mirada negativa cap a l’envelliment. Moltes no accepten que són grans, no volen fer “coses de persones grans”, però hi ha un moment que, sense adonar-se’n, accepten que “ja són grans”. Quan algú diu que s’ha fet gran (per justificar que no li agrada alguna activitat) o ja és gran, és una forma d’autodiscriminació, de sentir que no poden fer una cosa per raó d’edat. Quan podria ser igual de fàcil dir que aquella activitat ja no ens interessa o que potser no ens ha interessat mai, i que aquí l’edat o el fet de fer-se gran no hi té res a veure! Un pas més en aquesta discriminació és quan em resigno a la meva situació d’envelliment, quan crec que la dependència, el dolor, estar sol és “el que em toca”. Per tant, no buscaré ajuda, no buscaré alternatives que puguin mitigar un dolor o una soledat que no ha de ser necessàriament una companya del meu viatge a l’envelliment.
Per últim, m’agradaria destacar accions per intentar combatre l’edatisme. La campanya L’edatisme, un repte global impulsada per l’OMS assenyala tres maneres per fer-ne front. La primera és pel que fa a lleis i espais on poder denunciar aquestes pràctiques i posar-hi remei. La segona, defensar l’educació amb una mirada més complexa sobre l’envelliment, la incorporació obligatòria de matèries en diferents nivells educatius sobre el que implica fer-se grans i com els joves del futur poden ajudar a construir una societat, serveis i productes que no deixin exclòs a ningú. I la darrera, el contacte intergeneracional: si posem en contacte freqüent i amb un propòsit grups d’edats diferents, potser ens adonarem que joves i persones grans tenen moltes coses en comú!
Afegeixo una darrera acció: la necessitat imperiosa d’incorporar la perspectiva d’edat a les polítiques públiques, a les campanyes de publicitat, als serveis culturals o d’oci que es programen: tenim en compte les necessitats de totes les edats? En una societat cada vegada més envellida, és més necessari que mai reivindicar els drets de les persones grans i garantir els espais de participació, de cura i de creixement personal en el seu moment vital.
Montserrat Celdrán és psicogerontòloga i docent i investigadora a la Universitat de Barcelona
