Començava la tardor i els carrers de la ciutat es tenyien de càlids ocres. Les voreres estaven cobertes de fulles i les branques dels arbres quedaven nues. La Rita havia destinat aquell matí de dissabte per anar a comprar unes sabates noves. Les seves passes la van dirigir cap a la sabateria del barri. La Rita va mirar l’aparador.
Una nostàlgia, empolsegada de talc, es va endinsar dins seu quan va observar uns petits peücs blancs de ganxet. Embellidors de peuets tendres plens d’innocència, testimonis de les primeres petjades temptejants de futurs atletes, participants en una carrera d’obstacles permanent… Un dolç somriure es va instaurar al rostre fins que els ulls la van conduir a unes ballarines que duien una tira grana de banda a banda. Les ballarines! Les sabates femenines per excel·lència de l’aprenentatge, de la curiositat i de la formació. Són companyes de saltar a corda i de jugar a gomes, presents també a les cerimònies i a les festivitats durant els primers anys d’immaduresa. Suporten corredisses d’esbarjo i s’utilitzen per fer curses els matins camí de l’escola.
Els llavis de la Rita s’estrenyien com els d’un vailet després d’haver fet una malifeta. Li va durar fins que va veure unes extremades i vertiginoses sabates de saló, atrevides i descarades, inexpertes conductores, propenses a trepitjar per camins nous, espectadores d’amors i desamors, de rialles i plors, convertides en camarades de festes nocturnes i en botxins de turmells al passejar per carrers empedregats.
Els ulls se li van il·luminar tot iniciant un joc de mirades seductores, plenes de sensualitat, fins que va veure a l’aparador el calçat dels últims dies de la cursa de la vida. Aquelles sabatilles es reconvertien en sabates lleugeres i suaus, plantofes tancades fins els turmells, de formes amples i puntes arrodonides, abrics per a peus cansats amb galindons pronunciats i dits deformats, on el negre deixa de ser elegant convertint-se en un tètric fantasma del futur, aptes per a valents corredors amb molts quilòmetres a les espatlles. Un calfred va recórrer el cos.
Al seu costat va aparèixer una silueta masculina. Era en Miquel, a qui coneixia des de l’escola bressol. Havia crescut sense complexos, pràctic i rutinari, convertint-se en un llibre obert sense enrevessades fórmules d’àlgebra. En Miquel era de costums consolidades i previsibles. No havia canviat gens, tan sols havien desaparegut de la seva vida les genolleres cosides als pantalons. La Rita i en Miquel es van saludar amb preguntes protocol·làries. Al cap d’una estona, ell va entrar a la botiga:
—Les Adidas blanques amb un 45, si us plau.
En dos minuts havia desaparegut de la sabateria. La Rita va entrar vint minuts més tard i va dir:
—Em podria deixar emprovar els mocassins de taló ample, de dos centímetres d’alçada amb punta arrodonida, que són de vellut, de color caldera i decorats amb dues borles, si us plau? De pas em treu les botes marrons folrades per dins d’estil cowboy i també aquelles precioses sandàlies negres de xarol.
A la Rita encara li quedava molta cursa. No obstant, les seves passes ja no tenien tanta pressa i eren solides i un punt presumides. Després d’emprovar-se els tres parells, es va acomiadar:
—Gràcies, m’agraden molt, però tornaré el proper dissabte per si arriben models nous.
