Raquel avançava pel llarg passadís, només es podia sentir el soroll dels seus talons. De tant en tant, s’obria una porta i apareixia un nen que li dedicava un mig somriure. Sabien que avui només en sortiria un d’allà. La Raquel se sentia impotent davant aquelles mirades pidolant. Va accelerar el pas notant com els batecs del cor ressonaven dins seu. El Manuel es pentinava davant del mirall. Quan es va marcar la clenxa, va pensar en la Raquel. Tenia la forma del crani allargada, com si els fòrceps l’haguessin obligat a néixer, davant la seva resistència. No li agradava la forma del seu crani. I a la Raquel?
La Raquel treballava a Barcelona i vivia sola, va decidir adoptar un nen a Colòmbia, el seu país natal. Pensava que l’amor cap a un fill la vincularia més al món. Havia anat diverses vegades a l’orfenat, finalment li van assignar el Manuel.
El dia que el Manuel feia vuit anys va sortir de l’orfenat, l’última imatge que se’n va emportar va ser la dels companys darrera els vidres, amb les clenxes marcades i els ulls desesperançats.
La Raquel es va esforçar a ensenyar-li el català que ell estudiava amb molt interès. Sentia terror a decebre-la. Havia detectat com s’il·luminava la cara de la Raquel quan practicaven l’idioma tot dinant: “em passes un tros de pa, mare?”. La Raquel responia amb un somriure i una brillantor al ulls, en els quals el Manuel veia que era ben acollit i es tranquil·litzava.
Van arribar a Barcelona just abans de començar el curs escolar. Tot era una novetat per al Manuel, fins i tot el nom. La Raquel va omplir la inscripció escolar catalanitzant-lo. En aquella ciutat, el Manel es va blindar com una caixa forta, a dins hi va dipositar el més fosc del seu ésser, tot el que no agradaria a la Raquel i va continuar amb la disciplinada obediència als adults. Fins i tot, seguia amb l’hàbit d’anar ben clenxinat, que detestava. A l’escola ja començaven a fer-li la guitza, “cap de pera” li deien. La Raquel encara no s’atrevia a aconsellar-lo sobre la manera de pentinar-se i, aprenent a fer de mare, dia a dia, respectava aquell hàbit de l’orfenat.
Poc a poc, el Manel no va poder ocultar més el monstre de l’abandonament: paraulotes, crits, estirabots, insults… van explosionar de la caixa, fins aleshores ben amagats. Aquell canvi va descol·locar la Raquel. Molt dies plorava quan el noi deixava anar tota la seva ràbia sobre d’ella. “Tu no ets la meva mare, deixa’m en pau”, li cridava enrabiat.
–No l’hagués adoptat si hagués sabut que sempre se sentirà abandonat, mai podré omplir aquest buit. – Es va sincerar la Raquel amb la mestra del Manel.
–No m’hagués pensat mai que pronunciaria aquestes paraules, sona monstruós–, va continuar la Raquel, amb les galtes humitejades.
–Són el dolor i la impotència que et fan parlar així, Raquel, el Manel està traient el que fa temps hauria d’haver sortit–. La mestra la va consolar.
El Manel se la mirava amb ràbia. La Raquel, que havia tocat fons, es va armar de valor i li va mostrar aquella mirada que temps enrere l’ajudava a calmar-se. I amb tendresa i veu ferma, li va dir: “t’estimo, ets el meu fill, no t’abandonaré mai, buscarem ajuda i ens en sortirem junts”. Va escabellar-lo una mica; en veure que no oferia resistència, va continuar esborrant aquella maleïda clenxa. El Manuel s’hi va tornar. La Raquel se’l va apropar: ”així també m’agrades”. Va treure el mòbil i van aturar el temps amb una selfie.
