M’ho pregunto molt sovint en observar i percebre el color vellutat de les seves fines ales, quan s’acosten aletejant àgilment decidides cap als pètals i paren tímidament per tastar el fruit de les entranyes florals. Elles no saben que deixaran de fer-ho en tres setmanes i, no obstant això, volaran… volaran sense les seves tendres hèlices multicolors cap a un indret imperceptible i desconegut. M’ho qüestiono quan se m’acosten vigoroses i juguen amb les meves orelles i les voltegen atrevides tot sortejant, seductorament, el pelatge. Em fascina el seu tarannà aliè al destí que els pertany tot bellugant-se intensament com si fos l’últim instant. Esclat de colors flirtejant amb els rajos del sol lluent. I, ell, les acarona.
Quanta intensitat damunt la immensa dimensió de la natura. Amb el morro humitejat, aspiro la flaire del suau gebre del primer matí i el gaudeixo. Amb les potes sento el frec de la terra mullada. Veig una tanca de fusta malmesa pel pas del temps. És entreoberta. Sense reflexionar, poc a poc, amb parsimònia, obro l’escletxa de l’adorable llibertat arrencant a córrer per la prada amb l’ofec accelerat. Espais diàfans cap a l’infinit permetent-me ser lliure.
El meu pèl en continu moviment torna a lloc a cada corba i embogeixo amb alegria pecaminosa sobre una gran catifa de color verd esmaragda. Sento els ocells piular ben a prop, les fulles fresques de rosada latent perfumen l’aire, l’aroma d’herba m’omple el cor d’un benestar indefinit i la brisa em xiuxiueja a cau d’orella, còmplice d’aquesta gran follia.
Els núvols es mouen perquè el vent els domina amb força absoluta i el cel esdevé rogent amb traces de llum irisada creant un joc d’intensitat cromàtica exuberant. Enlairo el cap, em sento viva, tan viva com la papallona que, cada dia, un cop oberts els porticons de fusta escapçada, veig al jardí. Noto els brots com creixen prop del camí, un camí sempre marcat per la pressió dels pneumàtics d’algun vehicle. Això em fa pensar que aviat el llogaret perdrà l’empedrat dels corriols i els habitatges s’edificaran a velocitat excessiva, més ràpid que el batec d’ales d’un lepidòpter. Un sentiment de tristesa incontrolable m’envaeix i, amb el llom encrespat, lentament m’endinso a la masia. Segurament serà millor que torni a casa abans que vingui l’amo qui, mostrant-se sempre rígid com un roc de gel fermat, m’acarona amb sentiment desbordat, vora el foc, totes les nits d’eterna solitud
que ens vulnera.
M’ajec damunt la cua, al costat del rebost, observant absorta més enllà de la finestra, gaudint de nou d’aquelles petites ales bellugadisses de color infinit. Em distreuen. Em llepo curosament les potes i els ulls se m’acluquen. Demà també sortirà el sol i les papallones jugaran intensament com sempre, vitals com la vida mateixa. Qui sap si tindran el seu últim alè, però jo seré aquí, com sempre, observant amb gelosia encisadora la seva curta però intensa llibertat
