Cof, cof! Va intentar agafar aire, però li van entrar pel nas i per la boca uns petits i diminuts granets que no sabia què eren. Se li van posar al coll i li van fer venir tos. Tenia el cos envoltat per un pes que el compactava per totes bandes i, com si estigués submergit dins el mar, va intentar avançar per poder arribar a una suposada superfície. A cada moviment que feia, se sentia un fris-fris.
Ràpidament va anar deixant al descobert els dos braços, el cap i el coll. Va mirar al seu voltant i va quedar bocabadat: estava atrapat dins d’un gran rellotge de sorra. A l’exterior, només s’hi veia el cel blau i una capa de núvols que semblaven una estora que no deixaven veure què hi havia sota el cel. A dins, on era ell, mirant cap amunt, es podia veure i sentir el soroll de la sorra que anava caient.
—Si no t’afanyes, t’acabarà colgant— va dir una veu. Aleshores, va veure una noia alta i vestida de blanc, amb els cabells negres curts i els ulls verds. Estava fora del rellotge. De l’esquena n’hi sortien dues ales blanques grans i majestuoses.
—Qui ets? Un àngel?—va preguntar ell.
—Sí —va respondre —. Sóc l’àngel del temps.
—Com hi he anat a parar aquí? Per què hi sóc? Què és tot això? Jo estava, estava…no recordo que estava fent.
—No te’n recordes perquè tot el que fas no té sentit. I les coses sense sentit, s’obliden fàcilment. Estàs damunt d’una altíssima muntanya de roques que has anat acumulant. És tan alta, que travessa els núvols. Si vols passar d’una mera vida, a una plena vida, has de renunciar a ella i omplir-la de sentit— va afirmar l’àngel del temps.
No el lligava res, feia i desfeia quan volia i amb qui volia. Se sentia lliure.
—Només puc sortir d’aquí renunciant a tota aquesta muntanya de roques?
—Sí— va respondre ella.
—No ho puc fer! Si ho faig, cauré! No tindré res que m’aguanti! —va contestar ell desesperat.
—És ara que no tens res que t’aguanti. Tot això que expliques que et sosté, no és més que un fals escenari. Tot això, —va dir ella assenyalant la sorra que el cobria— és el temps viscut sense sentit. Ara tens l’oportunitat de canviar-ho. No la desaprofitis.
L’àngel del temps,va començar a desaparèixer com si fos sorra. Ell, en veure-ho, es va desesperar.
—No! Espera’t! No marxis! Com ho puc canviar? —va cridar mig colgat dins del rellotge.
—La voluntat és la teva única arma… —va afirmar l’àngel mentre s’esborrava lentament fins a desaparèixer del tot.
Al quedar-se sol i en silenci es va adonar per primer cop de la bellesa del paisatge del davant. El sol il·luminava aquells núvols blancs i esponjosos. Com no se n’havia adonat abans? “Té raó”, es va dir llavors a ell mateix. “L’Àngel del temps, té raó. Només faig mal als altres i a mi mateix. M’estic quedant sol.”
En aquell moment, es va sentir una dringadissa i un cop d’aire va entrar dins el rellotge fent aixecar tota la sorra. Ell, per protegir-se, es va tapar els ulls i la boca. El rellotge va trontollar i va caure entremig dels núvols juntament amb les roques que el sustentaven. Llavors, va sentir la veu de l’àngel que li xiuxiuejava a cau d’orella:
— Ara, deixa’t caure per pujar encara més amunt.
“Sí, ha caigut per les escales del metro. Anava corrents mentre mirava el mòbil. S’ha fet un bon cop al cap”, conversaven l’equip de metges i infermers. Ell feia poca estona que s’havia despertat. Tenia el mòbil a la mà amb la pantalla mig trencada i marcava un número.
—Joan?
—Francesc? Ets tu? Quan de temps! Content de sentir-te de nou!
I un immens somriure va envair el rostre del Francesc.
