I amb la seva arribada, tot va canviar. Fins aleshores ens bastàvem nosaltres set, però ella ho va capgirar tot. Enyoro aquella joventut meva, tan innocent, tan plàcida. Era un temps en què els dies eren tranquils com l’aigua del llac. Sovint no recordava la meva edat i necessitava comptar les osques que els meus germans havien fet a la capçalera del llit cada vegada que era el meu aniversari.
Ara, en canvi, els dies són imprevisibles com l’aigua del rierol. A estones són immòbils, i d’altres, un remolí. I tinc ben present quin dia és i quants dies falten per tornar-la a veure. I sé que avui faig seixanta anys i que ella vindrà a felicitar-me.
Abans ho celebràvem tot: la sortida del sol, l’anada a la mina, l’hora de l’esmorzar, l’hora del dinar, l’hora del berenar i l’hora del sopar. Sempre estàvem alegres i cantàvem cançons dels nostres avantpassats. No ens recava fer la feina feixuga. Cada cop que un de nosaltres trobava un diamant fèiem festa grossa. Deixàvem de treballar, ballàvem al ritme dels xiulets, i passàvem la resta del dia descansant. El nostre contacte amb els altres humans era gairebé inexistent. Al cap i a la fi, necessitàvem molt poc per viure perquè menjàvem de l’hort, bevíem del pou abastit per l’aigua subterrània i teníem la nostra pròpia petita granja.
Ara hem entrat de ple en el món dels altres. Quan va passar aquella tragèdia ens vam veure obligats a renunciar a tot el que teníem per salvar-la i, en certa manera, vam deixar de ser nosaltres. Des de llavors, el Vergonyós i jo som els únics que continuem amb el negoci de les pedres precioses, que hem mecanitzat. Els altres es passen el dia a ciutat fent altres feines. Ja no tenim temps de conrear la terra i alimentar els animals.
I és veritat que tenim molta més varietat de fruita, verdura i carn, però trobo a faltar les peres imperfectes, els tomàquets macats, el gust del que és realment autèntic. Ja no celebrem tantes coses com abans. De fet, molts dies menjo sol perquè fem torns a la mina amb el meu germà. I se’m fa un nus a la gola quan veig les altres sis cadires, totes buides, elles soles.
Què és millor? No ho sé. Només sento que no podria viure com abans, encara que tot tornés enrere. Puc continuar sent feliç, tot i que només a estones. He sentit massa de prop la mort, la maldat i l’amor. Crec que continuo sent bo, però ara per elecció. Potser té més mèrit? No ho sé.
I escric aquest diari per deixar constància de tot el que m’ha passat i perquè m’ajudi a entendre’m de nou. Malgrat que he après a parlar, continuo sent el més aïllat de tots. Només amb ella sento que retrobo la felicitat plena. Sé que el meu paper en la seva vida és secundari, però no puc evitar que cada respiració meva sigui un compte enrere per tornar-la a veure.
