Quan ets petit tot ho veus gran i lluny. L’armari on eren les galetes de xocolata per berenar de casa dels avis, el recordo gegantí; per enfilar-m’hi precisava d’un tamboret que feia d’esglaó per després pujar-me a una cadira on finalment de puntetes podia accedir als tan desitjats dolços. A mi m’agradava compartir estones amb l’avi, sobretot quan m’explicava històries de caçadors. Jo volia créixer ràpid per afegir-me a les trobades de cacera i portar una escopeta com ell, però l’avi sols em portava a la recerca de bolets o de cargols. Durant molts anys els meus ulls admiraven aquells animals dissecats que havien estat disparats per l’avi i que estaven exposats per tots els racons de la casa. Eren els trofeus que tantes històries m’havien fet gaudir i somiar.
Un dia, quan era adolescent, vaig sentir com l’avi obsequiava al pare amb l’escopeta que a tantes aventures l’havia acompanyat. Però al cap de poc temps l’avi va morir.
El meu pare no havia tingut mai ganes de matinar els caps de setmana, però des del regal de l’avi tot va canviar; de sobte els dissabtes i els diumenges es llevava molt d’hora, agafava l’arma de foc i marxava a caçar bestioles.
A mi ja no em semblava tan fascinant la idea de matar animalets del bosc per més tard dissecar-los. A la mare això d’obrir el congelador i trobar-se un bitxo mort no li agradava gens ni mica. Va ser tanta la passió que tenia el meu progenitor amb aquest tema, que per no anar sol pels terrenys boscosos a hores que ni els galls es plantejaven fer el primer quic-qui-ri-quí, va optar per adquirir un gos perquè l’acompanyés.
Un bon dia no vaig aguantar més aquesta obsessió assassina i l’hi ho vaig fer saber: Que n’estava fart de tants cadàvers amb ulls cristal·litzats, que m’avergonyia dels seus actes, que si a ell li agradaria acabar exposat com els pobres ocellots amb les ales esteses que penjaven pels sostres de casa, etc. El pobre va amagar el fusell i va deixar de practicar aquest esport tan sàdic. Jo em vaig sentir alleugerit.
Un matí em va començar a preocupar una idea. Si l’avi era un assassí d’animals i el pare s’hi va convertir quan li va regalar l’escopeta, potser era una qüestió genètica i d’aquí uns anys jo també acabaria caçant a bestioles indefenses. M’esgarrifava la imatge. Ho vaig tenir clar, no podia ser genètic, era l’escopeta que havia d’estar embruixada o maleïda. A mi l’encanteri no m’afectaria i aquella mateixa tarda la vaig cremar a la llar de foc.
Ara soc adult i visc en un apartament a prop d’un bosc. És molt agradable gaudir de l’ombra dels arbres amb la companyia d’un llibre. He descobert pinyes rossegades per terra, entre la pinassa seca; és l’indicatiu de que hi ha esquirols. Sempre els havia vist en reportatges de fauna o dissecats. Ara tenic l’oportunitat de gaudir-los en directe. Als matins em llevo d’hora i els admiro mentre ells mengen pinyes aferrant-les entre les dues potetes del davant i se les cruspeixen utilitzant les seves menudes i fortes dents. Em quedo bocabadat mirant com pugen pel tronc i com salten entre les branques.
Avui, a les cinc, ja era sota pins. El sol encara dormia. De sobte un esquirol ha saltat d’una branca a l’altra, però aquesta s’ha trencat i la pobra bestiola ha caigut malament. Ha quedat immòbil a terra i sanglotava sang per la boca. Sense rumiar-m’ho he agafat el cotxe i l’he dut al veterinari de guàrdia. Ha fet tot el possible per l’esquirol. Finalment l’hi ha donat una mort digna, sense patiment.
Ara tinc l’esquirol al congelador mentre busco l’adreça d’un taxidermista.
