Us explicaré una història verídica. La història d’una motxilla de color blau mar amb nanses blau turquesa, que vaig trobar a un racó de les golfes de casa dels meus pares.
La mare em va dir que era meva, que la feia servir quan era una nena i anava d’excursió, però jo no la recordava. Estava plena de butxaquetes i em va sorprendre que a dins de cadascuna hi havia pedretes de diverses mides i de colors foscos. Me la vaig emprovar, però era petita. Adaptant les nanses vaig aconseguir posar-me-la. Pesava moltíssim!
—Mama, com és possible que pesi tant? Com podia portar-la de petita?
—Doncs, no ho sé —em va respondre—. Mai t’havies queixat i les pedres les hi vas posar tu. Llença-les! Per què les vols?
Però alguna cosa em deia que necessitaria aquelles pedres, perquè per alguna raó les havia agafat. N’hi havia una de color gris plom. Me la vaig posar a la galta i la vaig fregar. Era freda i em va remoure l’estómac. Em van venir records de nens fent-me mal i de llàgrimes lliscant de cara avall. Llavors, me la vaig apropar al cor i el seu color va canviar. Es va tornar verd poma i una sensació d’esperança em va inundar. Mentre acaronava la pedra pensava que faria un viatge amb aquella motxilla tan bonica. Seria una ruta per fugir d’una vida infeliç i escapar d’una persona que m’ofegava i em feria.
No va ser fàcil parlar amb aquella persona. Quan em va veure amb la motxilla es va posar a riure. Em va dir que em veia ridícula i que no sabria fer un viatge sola, perquè era una inútil. En una mà, encara portava la pedra verda agafada al puny. Amb l’altra, d’una butxaca, en vaig extreure una pedra negra, que en deixar-la a sobre de la taula, es va transformar en blanca. Aquell canvi inesperat em va donar serenitat i fermesa per marxar i perdonar.
Estava decidida, volia veure el mar de tots els continents i respirar l’aire de tots els vents, però no sabia per on començar. Del compartiment més amagat de la bossa va aparèixer un mineral gris-marró que va caure a terra i va il·luminar el camí de tons ataronjats. Vaig somriure i dels ulls em van brollar llàgrimes dolces amb la confiança d’haver trobat el camí correcte.
Des d’aquell dia la motxilla blava i jo hem viscut milers d’aventures. Hem navegat per la vida amb optimisme i respecte vers el món que ens envolta. Hem conegut persones amb les quals compartir aquest camí, cadascuna amb la seva pròpia motxilla. He après que el viatge és més agradable amb la gent amb qui comparteixo interessos. He llençat pedres i n’he recollit unes altres, la travessia cada cop ha estat més lleugera. El dolor físic i mental ha anat minvant i la sensació de llibertat m’ha atrapat.
I sabeu el millor que em tenia preparat el destí? A les aigües del mar Mediterrani, mentre el sol es ponia i el cel era una aquarel·la de colors groguencs, rosats i blavosos, un bon home em va oferir la pedra de quars més valuosa que guardava a la seva motxilla; la va posar al seu cor i després al meu, i el mar va ser esquitxat de rosa, el color de l’amorpur i de la felicitat.
