En els darrers vint anys, una molsa densa i gruixuda ha cobert la porta gairebé completament. Encara puc entreveure l’arc de pedres mil·lenàries que l’emmarquen, guarnit per una planta enfiladissa de flors grogues que suquegen una substància viscosa.
En un primer moment l’observo des de certa distància. Avanço a poc a poc, un pas rere l’altre, parant per recuperar l’alè. Quan ja la tinc a dos pams, un aire fred em recorre el cos; noto la pell eriçada i em tremolen les cames.
La por m’està vencent. Ho sé per què no puc evitar pensar en el mas familiar. Ha sigut difícil sortir a la callada.
Tenia clar que ho havia de fer d’esquillentes o no hauria pogut mirar als ulls als avis sense plorar. He tingut la sort de no creuar-me amb el tiet, que sempre es lleva al rompent de l’alba per treure el bestiar quan l’aire encara és fresc.
Miro enrere, la llum del sol gairebé ja no es filtra entre les branques dels arbres. El bosc sembla molt més amenaçador que quan he arribat, ombres allargades i tremoloses es remouen al meu voltant. Se sentien aquests sons guturals abans?
Estic a punt de girar cua, però… La imatge de la meva filla em ve al cap.
Tanco els ulls i estiro un braç. Els meus dits s’enfonsen en la molsa flonja i humida i palpen el pany. El faig girar amb esforç i de seguida sento un espetec. La porta s’obre fent un gemec.
I ella és allà, Mahtisaat. Els ulls vermells li brillen en la foscor i em somriu.
—Sabia que tornaries.
La seva veu rovellada i gruixuda em travessa l’ànima.
—A qui vols que revisqui, aquesta vegada? —em pregunta aspirant la salivera que se li ha generat en veure’m.
—La meva filla.
—Ja saps que té un preu — diu amb un to juganer, allargant les paraules.
D’una revolada la tinc al meu costat, el seu alè putrefacte m’està robant l’oxigen i començo a estossegar. Ella m’imita enriolada.
—El mateix que l’última vegada? — pregunto amb un fil de veu.
Treu la llengua i se l’assenyala amb una ungla llarga i negra.
—Exacte, només vull tres noms de res. Però atenció… —m’agafa els cabells estirant-me el cap enrere i em parla a cau d’orella—. Ja saps com funciona, els has d’estimar. Contesta amb sinceritat i la teva filla tornarà a obrir els ulls avui mateix, de seguida.
El pes de la culpa que sento m’aixafa com a un insecte, però el dolor per la mort de la meva petita ho pot tot. Li xiuxiuejo els tres noms i ella emet un riure descontrolat i agut.
M’empenta a l’exterior amb el moviment ràpid d’una mà i caic de genolls a terra. La porta es tanca darrere meu fent cruixits esgarrifosos quan s’encaixa de nou en la pedra.
Mentre avanço en la foscor, un plor desfermat s’apodera de mi. Res no tornarà a ser el mateix a casa, efectivament, però podré tornar a veure viva la meva filla.
