Arribo a casa tardíssim. Pujo l’escala morta de cansament i altre cop la sento rondinar dins el meu cap que no et veus, reina? No pots més! Ja hi som! Últimament una opinió denigrant em persegueix. Em turmenta. N’estic tipa. Faig un gest amb la ma, del front cap a fora, i m’arranco amb força aquesta idea del cap. La frase surt disparada i aterra contra la porta del veí, en un cop sec que la deixa estabornida. Obro la porta del pis i entro sense mirar-la, deixant-la allà a terra, a fora, com si no anés amb mi.
Dic hola als nens sense entretenir-m’hi gaire. De seguida entro a la cuina a preparar el sopar. Se m’ha fet tard i després de sopar vull escriure una estona. Em poso el davantal. Faré una truita d’espinacs i una bona amanida. Obro la nevera. En trec l’enciam, tomàquets, pastanagues, alvocat, espinacs, però només queda un ou! Escrit en negreta sobre la lleixa, ets un desastre, reina. Tanco ràpidament la nevera. Recolzo el cap a la porta. Respiro. No passa res, baixo en un moment a comprar-los. Faré una truita, que carai!
M’arribo a can mai tanquis al final del carrer. Avui però està tancat, s’han jubilat. Damunt el cartell de traspàs altre cop una frase empipadora: no te’n surts, reina. No ho vull veure. Tiro avall, entro en un paqui i compro una dotzena d’ous. Mentre torno cap a casa miro el rellotge. I altre cop la sento insistir no podràs, s’està fent tard, reina. No suporto que em diguin reina. M’irrita. Plena de ràbia vomito l’estúpida frase al contenidor d’escombraries de la cantonada. I sense perdre més temps enfilo el carrer cap a casa.
Ja torno a pujar l’escala, ara amb els ous. Al primer replà sento una discussió. Em temo que son ells. Un no hi ha manera zumzeja a l’orella dreta. L’espanto amb la ma lliure. Insisteix, ara a l’esquerra, quan no es un all, és una ceba. Arribo al nostre replà i constato que son ells, els meus fills, els que es barallen. En majúscules a la porta un no te’n surts, reina. El vull agafar però té molta força i se m’escapa de les mans. Gairebé em cauen els ous. Se’m cola per sota la porta, cap a dins al pis. Obro depressa per caçar-la. Veig com llisca hàbilment damunt el terra. La segueixo amb els ous a la ma, per tot el passadís i cap a la meva habitació. Allà aconsegueixo trepitjar-la, ja és meva. Crido i demano auxili als nens, que vinguin, que m’ajudin a eliminar-la. Em fan cas, miracle! Obliden la baralla i venen al meu rescat.
Ja estem els tres trepitjant-la però encara així la frase es resisteix, rebel, vol escapar. L’hem d’estabornir. El gran aguanta ferm damunt la N jo a l’altre extrem, damunt la A i el petit al mig, va saltant-li a sobre amb els peus junts, contundent, fins que la frase deixa de bellugar. Un cop esmorteïda la recollim entre tots, lletra per lletra, i la llencem pel vàter per assegurar-nos que no torni a revifar.
De sobte ploro. Crec que d’alegria per la victòria, però també de ràbia i d’impotència. O potser només és cansament. Els nens em miren més encuriosits que preocupats. Els dono les gràcies. Sense la seva ajuda no me’n hauria sortit. Els explico que fa uns dies m’empaiten les frases maleïdes, em sabotegen qualsevol aspiració més enllà de la rutina. Els demano un cop de ma, que s’afanyin i m’ajudin amb el sopar. En Roger ha tingut una idea. Agafa la seva pissarra i me la porta. En lletres grans apunto : “sí, ens en sortim”. I cridem junts aquest eslògan talment fos un crit de guerra. Encoratjats anem cap a la cuina amb la pissarra per pancarta. Ens posem a la feina. Poso a coure els espinacs. Mentrestant l’Arnau prepara l’amanida, el Roger para taula. Faig la truita i tallo pa. Ja podem sopar.
