Va exhalar un sospir, assegut a l’office, sota aquell rellotge antic que feia tic-tac i que ell ja no sentia de tan acostumat que estava a aquella andròmina vella, que, com tots els trastos d’antuvi, no es cansava mai de fer el seu curs. I mentrestant la seva ment divagava. Aquell record de la infantesa de quan jugava amb els amics a la ceba. Com xalaven estirant-se i tirant-se per terra. Ara la plaça és buida. «Els temps canvien», li va dir una senyora que passava per allà. En canvi, quan ell tornava a casa després de jugar, la mare el renyava perquè duia la roba bruta i el genoll pelat. La seva mare amorosa, malgrat tot, que feia aquells bunyols tan bons i que al vespre li explicava un conte, resaven junts i li feia un petó de bona nit.
Tic-tac… Va deixar la tassa a la pica i va sortir a passejar, que era l’únic que feia des que l’havien acomiadat. «Els temps canvien», li va dir el de RH, «ara ja no es necessiten xofers ni cal fer encàrrecs als bancs». Com que quedava poc per jubilar-se va decidir no buscar feina; qui voldria algú com ell, que només sabia fer el que ja no es necessitava. «Bofarull, pensi que la seva feina és cabdal en aquesta empresa. Serà el xofer del seu president.» S’havia sentit molt orgullós de servir-lo tants anys. Una amargor li va pujar a la gola mentre tornava cap a casa perquè s’havia girat un vent empipador.
El rellotge l’esperava a la cuina, tot imposant-se amb les seves busques movent-se al pas manat. Amb els anys, els seus pensaments i el tic-tac del rellotge s’havien compassat, com un diapasó que li dictava els sospirs i el pols. El pis era fosc, a fora el vent portava núvols grisos i freds.
Tic-tac… Anys enrere va tenir una amiga. Un dia el va convidar a casa seva a dinar. Humus de cigrons, quinoa amb tofu, bolets i salsa de soja. Mentre es prenien una infusió al sofà del seu saló li deia: «Els temps canvien.» I la sopa de galets i la pilota i els canelons?
En apagar el fluorescent de la cuina abans d’anar-se’n al llit, va donar una ullada al rellotge i va sospirar. El seu vell amic, que tothora l’acompanyava i ara l’ombra de les seves busques l’amenaçava: «D’aquí res ja seràs vell. Afanya’t si vols viure una mica la vida!»
Es va veure assegut a l’office, la tassa de cafè a la mà. Després d’un sospir i una glopada amarga, va alçar la vista cap al seu vell company, que, malgrat la seva imposició, va començar a desdibuixar-se amb la paret fins a desaparèixer. Una suor freda li va recórrer el front i l’espinada. Les cames li tremolaven, va perdre les forces i la tassa de cafè li va lliscar de les mans. Esmaperdut, va adonar-se que la vida se li escolava pels dits, com fugint anava rabent cap a un home vell, ja mort. Angoixat i acovardit, com a punt de trencar-se, va alçar la vista de nou cap allà on era el rellotge… Ja no sentia el seu tic-tac ni les seves busques feien ombra. Tempus fugit.
Amarat de suor va esbatanar els ulls, clavats al sostre. Va saltar del llit i va córrer cap a la cuina per veure si era cert el que havia somiat. Abans d’arribar-hi ja va sentir el vell tic-tac. Cansat i vençut es va asseure a la cadira de l’office. Esbufegava i sospirava com mai. En aquell instant va saber el que havia de fer. Es va alçar, va despenjar el rellotge, el va ficar en una bossa i va sortir al carrer. No en volia saber res, d’aquella rampoina. Davant del contenidor gris i just en el moment en què l’anava a llançar una veïna li va dir: «No ho facis, aquestes coses han d’anar al punt verd perquè les reciclin i tinguin una nova vida!» I amb un somriure en Bofarull li va dir que és clar, que si li podia dir on era. I la veïna, que sempre s’havia fixat en aquell home tristot però amb un no sé què, el va acompanyar i després el va acompanyar a comprar un temps nou de colors i després…
