La Mare va parir dos fills. L’amor va ser present en els dos. Les circumstàncies, però, van ser diferents. El primer es va concebre quan era massa jove, una nit en una bretxa de la platja. Aquell vespre, quan ell va abocar el líquid blanc dins d’ella, els espermatozous inexperts van trobar un òvul despistat. Al voltant dels amants la repressió manava. El segon fill va ser engendrat en un llit còmode, en hores d’oci i en temps de llibertats. Les cèl·lules flagel·lades van sortir disparades, competint per arribar al seu destí.
El més gran va néixer en la penombra d’un quiròfan mal il·luminat. El primer plor es va perdre per les parets de l’habitació. La Mare, drogada amb Pentotal, es dessagnava en mans d’un metge que menyspreava la joventut de la mare. El nadó va ser portat, amb una polsera al canell, a un bressol de la sala de maternitat. El segon fill va néixer amb presses, lliscant per l’úter i obrint-se pas a tota velocitat. Quan va sortir va deixar anar el seu primer crit i la Mare, atenta, el va acollir entre els seus braços. Les moixaines i el mugró el van calmar. Al costat del llit de la Mare, un bressol l’esperava amb el seu nom.
Amb el primer fill, la inexperta Mare observava i escoltava com havia de criar un nadó: “Quan són petits els nens no s’assabenten de res. Els nens han de menjar de tot i han de creure, res d’anar-los al darrera quan ploren”, li deia la seva mare. La jove mare es debatia entre els consells i allò que el seu instint li recomanava. Se sentia insegura.
Un dia a la sala d’espera del pediatre, va deixar el nen de gairebé dos anys a la catifa, prop de les joguines, mentre ella parlava amb la recepcionista. El nen va esclatar a plorar. La mare li va apropar una joguina. Continuava plorant. La jove mare li deia: “No passa res”. Però no es consolava. Nerviosa, li va cordar els botons del jersei, li va pujar els mitjons, li va buscar una millor postura i el va tornar a deixar a prop de les joguines. El fill encara va plorar més. Avergonyida, la Mare es mirava el nen sense saber què fer.
Quan el pediatre la va veure tant confosa, la va fer passar a la consulta. Després de la xerrada amb el pediatre, va sortir amb un nus a l’estómac. “Què estic fent malament?”, es preguntava. Una tempesta de remordiments la van assetjar.
Des d’aleshores obria els ulls, eixamplava les orelles quan anava a l’escola a buscar el fill, o al parc, o en qualsevol lloc on hi havia mares amb fills. Va adonar-se que les mares no es treien el fill del pit; conversaven amb els nadons per més petits que fossin. I sí, els bebès ho entenien: responien amb els ulls, amb somriures, amb els primers sons o amb les primeres paraules.
La Mare es va deixar guiar pel que li deia el cor. Va llegir, va consultar i es va apuntar a un grup de mares que compartien l’experiència de la maternitat. Desconeixia tantes coses! Decebuda, va tallar cruelment amb la mare i amb l’educació tradicional que havia rebut.
Quan va néixer el segon fill, la Mare ja tenia molt clara l’educació dels seus dos fills. Però el mal ja estava fet: el primer fill, vivia dins el seu cor i es tancava en ell mateix de manera intensa i sovint dolorosa. El segon, exempt de preocupacions, gaudia de la vida sense pensar en els mals del camí. La Mare volia veure en els ull dels seus fills respostes a les seves atencions: “Mare, com m’agrada que estiguis present quan et necessito”.
Només quan va aprendre l’art de ser mare va ser capaç de perdonar la seva pròpia mare, prenyada d’uns valors que s’emportaria a la tomba. Qui era ella per jutjar-la. Quan els fills van marxar de casa, el primer el va atraure una noia sense ànima i, com un imant, va quedar atrapat pensant que n’estava enamorat. Però els pols idèntics dels imants es repel·leixen i van acabar patint aquella relació.
El segon fill va trobar una dona alegre, plena d’energia i junts van gaudir de l’experiència de ser pares. La Mare observava els dos fills construir el seu camí i es preguntava quina herència els hi havia deixat en el seu pas per la infantesa. I li venia al cap la imatge del primer plor de cadascun.
