Lleialtat

In eros veritas, em deia l’Esteve, i jo no l’acabava d’entendre, i ell em deia que “a entendre, no hi havia res de res”, que li perdonés el llatinòrum, que érem molt feliços tal i com estàvem, que la seva dona, a banda de ser una bruixa, l’embafava, mentre que amb mi tot era fresc, amb aquella frescor de la joventut tot just estrenada; la meva nena, em deia mentre em resseguia la cella amb un dit. Sàpigues que en el frec del cos a cos és on trobem les certeses, i tu i el teu cos, nena, em feu veure el cel.

I quan la dona de l’Esteve era a Itàlia per feina de la multinacional on treballava, a la cambra matrimonial de la casa més gran del carrer més estret d’aquella petita ciutat de províncies, jo em deixava fer, perquè l’important era la sexualitat, em deia l’Esteve, i amb la seva dona res de res, perquè no se l’estimava gens, i ja se sap, si no fos pels fills… Jo pensava, és clar, és clar, l’important és que m’abraci, no hi fa res que no pugui trucar-lo, ni anar-lo a trobar, tret que quedéssim abans quan la dona marxava, per evitar disgustos, deia l’Esteve.

I que només compartíssim aquell sostre de l’Esteve i de la seva dona, i que a mi em semblava robat per estones, tampoc em feia sentir queixosa, perquè l’essencial era que ell m’estimava, i si no m’estimava era igual, perquè dins d’aquella habitació el món s’arborava, s’arborava aquell llit gran d’italiana mida i llençols blaus, i coixins enormes. És que la dona llegeix al llit, nena, que no em deixa dormir!, una llauna, ja se sap. I s’arboraven les parets de color crema, l’armari-vestidor de fusta de cirerer, a joc amb les tauletes de nits i les calaixeres, i s’arborava la nit sencera que entrava per la terrassa que hi havia al costat del tocador, amb els cosmètics i el joier. Potser les joies mercenàries de l’esposa mercenària?

I després de jeure plegats ell insistia: em fas veure el cel, nena, i jo em mirava el sostre tan blanc, tan sense arborar, i ja tornava a sentir el pare, sorrut quan em deia: ja estudies? I no gastis! Pensa en el dia de demà! Afegia els caps de setmana, quan jo anava al cinema amb alguna amiga, però que no ho fos ni poc ni molt, d’amiga, d’aquelles que t’hi sents bé, però que no estàs obligada a explicar-li la teva vida, perquè et fa tot l’efecte que la teva vida no l’entens ni tu ni ningú. Nena, em fas veure el cel…

Jo em volia sincerar amb la dona però no m’hi veia pas amb cor. Fins que vaig trobar la manera: un dia vaig comprar en una papereria tot d’adhesius que només es veien a les fosques, tombat al llit, per exemple, i que representaven un cel, tot d’estrelles i planetes i una bona lluna minvant sí, però qui sap, potser no trigaria a créixer com l’amor de l’Esteve per mi, és clar que sí, vaig pensar divertida. I quan l’Esteve va marxar després d’una trobada de tantes, i de dir-me que tenia pressa i que quan sortís tanqués de cop, em vaig posar a enganxar al sostre del dormitori les estrelles i la lluna de moment minvant, però qui sap…

L’endemà, l’Esteve em va dir que se separava, que la seva dona era una histèrica que havia fugit amb els fills i el seu professor de guitarra després d’una enganxada de les fortes fins a quarts de quinze de la matinada, i que bé, que quins concerts que faran, vaig pensar jo, de sobte, enriolada, però només ho vaig pensar, no ho vaig dir, perquè la cara de l’Esteve tenia una expressió nova per a mi. Per primera vegada el veia trist, per primera vegada, vaig pensar, i la tristesa no li havia provocat jo, i m’adonava que em mirava però no em veia, mentre deixava anar
d’esma un “t’estimo”, tan estrany, tan sense tocar-me…

Han anat passant els anys, i ja no soc cap nena per a ningú, i ara, l’Esteve, quan arriba molt tard a la nit, em diu que l’important és la lleialtat, no el sexe, que tenim una edat i un projecte comú amb la nostra filla, que per ella tenim l’obligació de mantenir el caliu a la nostra llar, un caliu
fet de la mútua confiança i de la mútua comprensió. Que sempre em respectarà, afegeix, com a mare de la nostra filla, i jo penso que ja som dues a respectar, perquè ell té fills del primer matrimoni, però m’ho trec del cap sense dir-ho a ningú, perquè el pare, que tant es preocupava
per mi, perquè estudiés, perquè estalviés, perquè tingués un demà, va passar a millor vida, i jo amigues de debò, mai no n’he tingut.

I és una sort que l’Esteve sigui tan saberut, que tingui sempre contestes per a qualsevol cosa, perquè vols que t’ho digui? Jo així m’estalvio cabòries, i el cas és que no es pot tenir tot, i que de moment, sempre torna, sovint amb una joia, i jo quan arribo a casa, sempre truco pel que pugui ser.