En Hans es mofava, dia rere dia, dels seus companys de feina.
L’havien ascendit i la supèrbia el trastocava.
Els mirava amb superioritat i els parlava amb menyspreu.
Què se n’havia fet, dels moments en què, en sortir de la feina, feien un mos tots junts asseguts al costat d’una taula envoltada de rialles i d’acudits a l’atzar?
Que lluny que quedaven aquells moments de complicitat.
En Hans es passava hores al despatx del director i sortia per la porta amb la mirada altiva, sense dir res.
La seva actitud feia que s’allunyés dels seus i, a poc a poc, els va anar perdent.
Van passar dies, mesos i anys i la vida ja no era com abans, però en Hans continuava sortint per la porta amb aquells aires, immers en un constant egocentrisme.
I fou cridat pel director, a primera hora d’aquell matí, que semblava diferent.
L’empresa feia restriccions, econòmicament no anava gaire bé i ja s’havia fet fora mitja plantilla.
I ara, tampoc podia comptar amb ell.
En Hans va sortir per la porta però no com sempre. Arrossegava el pas, amb l’ànima als peus.
L’havien acomiadat.
Va tancar l’ordinador, va recollir les seves coses i, sense cap esma, va baixar les escales i es va quedar assegut a l’últim esglaó ple d’incertesa, en silenci.
De sobte, una mà recolzada damunt la seva espatlla el feu reaccionar i, sense saber com, va anar a parar al bar del costat, amb una til·la al davant.
L’esperava la resta dels companys, asseguts a la taula de sempre, observant-lo amb estranya
comprensió.
I el van acollir com un més a qui les circumstàncies de la vida li havien fet també una mala passada.
Ara tots estaven al mateix nivell. No era moment de supèrbies, menyspreus ni retrets.
Es quedaren fins tard plens de complicitat necessària, prenent cerveses fins a tancar el bar.
