L’Aina està endreçant el desgavell de papers que té a la taula de l’estudi: per llençar, per revisar, per desar… quan es troba amb un bitllet d’avió. És del setembre del 2019. Somriu i recorda…
Un dia la va trucar un gran amic, el Raimon Artís, i li va dir que al cap de quatre dies se n’anava a Sardenya i que no li venia gens de gust anar-hi. Era un viatge que tenien planejat amb dos amics més. «Com que no et ve de gust? Sardenya! Jo me n’hi aniria ara mateix!», li va dir l’Aina. El Rai, que és Artís i tenen aquesta capacitat de no donar voltes i voltes a les coses com ella, va exclamar: «Doncs vine, Ainona! Res no em faria més il·lusió!». Tots els motors se li van posar en marxa. Podia passar d’estar derrotada al sofà a revifar en tres segons i bellugar cel i terra per intentar fer realitat un somni. Aquest, concretament, era anar algun dia a l’Alguer. Ella va respondre: «No deuen quedar bitllets d’avió, és molt just, però ho miro. Si en queden, l’agafo i vinc! Ho deixem en mans de l’Univers!».
Els bitllets estaven comprats al cap d’una hora, el d’anada i el de tornada, i el vol coincidia en dia i hora. Increïble! L’amiga que havia fet les reserves dels llocs per fer-hi nit va haver de refer-les i buscar llocs adaptats. Això a la família de l’Aina hauria suposat un nopotserarajaestàtotlligat. En canvi, aquesta amiga ho va tenir fet en un dia i ben contenta. Ella i el seu company se n’anaven quatre dies abans amb vaixell per poder dur el cotxe. Al vespre van passar per casa l’Aina per agafar el motoret de la cadira de rodes i l’equipatge, fet amb presses i papallones a la panxa (no cal enamorar-se per sentir papallones a la panxa). Van arribar a Cagliari, al sud de Sardenya, quatre dies abans.
El Rai i l’Aina sortien des de l’aeroport de Girona. Havien de ser allí a les 6 del matí. El Rai estava disposat a anar-la a recollir des de Sant Hilari Sacalm a Barcelona i tornar cap a Girona. Una de les germanes Artis, la Mònica, va dir que de cap manera, que ja hi aniria ella a buscar-la per portar-la fins a Girona. I així van quedar: a les 4 de la matinada. Aquella nit plovia a bots i barrals, però amb una Artís al costat no calia patir. La Mònica va posar el cotxe a sobre la vorera, just al davant del portal del carrer Diputació. L’Aina va fer la transferència de la cadira al cotxe i gairebé ni es va mullar. El xàfec les va acompanyar ben bé fins a mig camí. A l’aeroport de Girona ja hi havia el Rai esperant-les. Plovisquejava. Era un quart de sis de la matinada, negre nit, i l’’aeroport estava absolutament buit. Quin plaer! Se sentia tan afortunada!
No duien equipatge, així que el check-in va ser un tràmit ben ràpid i senzill. Van poder esmorzar una mica i ja cap a embarcar. L’Aina li va donar el seu bitllet al Rai. Ell se’ls va mirar tots dos, amb deteniment, comparant-los. Ella li va dir: «Que hi veus algun error? Hi ha algun problema?» «No, no, cap ni un!», va dir el Rai amb cara de sorprès. Els bitllets eren de compra en línia amb mesos de diferència. El de l’Aina, quatre dies abans. Quan van ser dins l’avió, a ella la van dur en una cadira molt estreta fins al seu seient. Quan va estar asseguda, va veure que s’acostava el seu amic i s’asseia al seu costat. Li va ensenyar els bitllets somrient: els havia tocat seure l’un al costat de l’altre, tant a l’anada com a la tornada. Us ho podeu ben creure, així els va fer seure l’Univers: junts. Va sentir aquella alenada al pit que ja coneixia d’altres vegades en altres situacions. El seu somni d’anar algun dia a l’Alguer s’acomplia amb tota solemnitat!