La Maria, encara mig adormida, s’ajupí per acaronar el gat quan recordà que ja no hi era. Feia sis dies que el cercava sense treva, després que desaparegués durant l’expedició d’escorcoll de la zona nord de l’illa. No podia perdre’l, no podia permetre’s el luxe de quedar-se sola i sucumbir a la bogeria. El felí era la seva darrera esperança en l’intent de mantenir el seny en aquella terra inhòspita, últim refugi d’un planeta arrasat per la Guerra Final.
La Maria abandonà les tasques de recol·lecció d’estris de construcció i aliments, i va oblidar fins i tot anar a trobar una cova prou aixoplugada de la vista per poder passar l’hivern. Ara la seva prioritat era trobar el gat. Sense ell, res no tenia sentit. Dia rere dia, anava fent camí, mig arraulida entre el fullatge, xiuxiuejant sense parar “gat, gat, on ets? No pots deixar-me. Torna, mixa”.
De bon matí estirava el seu cos cansat i caminava aixecada, ja que els éssers monstruosos dormien amb la llum del sol. D’aquesta manera recuperava un xic de flexibilitat en les seves vèrtebres ja malmeses. Altrament, no sabia durant quant de temps més podria desplaçar-se dreta. A les nits, calia augmentar la prudència, barrejar-se amb la fullaraca, reptar com un llangardaix retret. En la foscor arrossegava el sarró creuat en bandolera, tot carregat amb llavors amb què seduir l’animal extraviat. Dormia només a estones, cargolada com una bestiola al peu d’algun faig.
La Maria havia anat acceptant amb resignació la pèrdua inexorable dels seus atributs humans. Tal vegada va ser la radiació, o potser l’abandonament progressiu de la seva relació amb els pocs humans que quedaven. No ho sabia del cert. Però no en tenia cap dubte, la transformació essencial havia començat. En un primer moment els braços se li aprimaren i creixeren. Ara semblaven fragments oblidats d’una corda vella.
Un parell de dies després, les seves mans esdevingueren llargues urpes afilades, la qual cosa li facilità pujar als arbres i collir alguns fruits. Va romandre alerta, a veure si la cosa quedava aquí, però les alteracions continuaren. Una setmana més tard, ara feia tot just quatre jornades, mentre intentava pentinar-se davant d’un tros de mirall trencat, va descobrir que les ninetes dels seus ulls irradiaven una intensa llum blanca. Els rajos lluents que propagava en línia recta ni tan sols li servien per veure-hi millor.
Estava a punt.
No tenia més remei que viure amb el que era, amb el que havia estat sempre i també amb allò que esdevindria en un futur. Reconèixer que encara tenia ànima era tot el que li quedava. Tant se valia quines eren les condicions físiques que havien distingit la seva espècie, i tant li feia si hi havia de renunciar. Només volia sobreviure.
Per això no va estalviar esforços a recuperar el gat, últim habitant que li recordava que, malgrat tot, encara era capaç d’estimar.
