Quan l’Alícia va deixar l’examen a la taula del professor, la nena que vivia en el seu cor va començar a plorar.
Per un instant, el seu jo universitari es va veure reflectit en les ninetes indiferents del catedràtic. El reflex li va tornar la certesa que ell sabia que ella sabia que totes les respostes eren correctes, que el deu estava assegurat, que la carrera estava acabada; que seria ungida amb el títol honorífic de millor expedient acadèmic de la seva promoció.
La nena va sanglotar amb més força que abans, la pluja fina convertida en tempesta. En l’instant d’un parpelleig, el reflex s’hi va fixar: va travessar capes gruixudes d’epidermis i múscul, la va enfocar en primer pla.
Sobre l’humor vitri cristal·lí d’aquelles ninetes absents, l’Alícia universitària es va convertir en la noia de divuit anys que havia estat i en l’adolescent malgirbada i en la nena a qui els Reis no havien passat mai la bicicleta demanada; en el nadó que, ja en el bressol estant, havia comprès que no servia de res plorar amb el pit inflamat de desesperació, si al final tampoc ningú pensava respondre a la crida per rescatar-la del seu dolor.
Els pares arquitectes que havien tingut la criatura perquè era el que «tocava». Una bomba inexistent, ves a saber on, que ho havia fet saltar tot pels aires. Uns desconeguts trucant a la porta, quatre coses mal guardades en una capsa de cartró; el seu ànec blau perdut per sempre. Els Reis, que finalment havien resultat no ser tres ni mags ni rics, sinó dos mileuristes de contracte precari a tocar del precipici dels cinquanta; desorientats com gossos abandonats pels seus amos per qui no es dol ningú.
I la tempesta es va convertir en huracà, davant la impassibilitat d’aquell instant congelat en el temps.
Un examen que havia anat bé, molt bé, millor que a ningú, del tot inesperat. Si per a res no hi havia diners, què podia fer sinó estudiar? Un notable. Excel·lent. Notable. Excel·lent. Excel·lent. Excel·lent. Repel·lent. Pelacolzes. Deixa’t copiar. Ens estàs deixant en ridícul! Et creus millor que nosaltres? No t’hem empès: ets tu qui has caigut. Setciències. Pocatraça. Empestada.
L’huracà convertit en tsunami, les onades arrencant-ho tot al seu pas; la nena ofegant-se fins a les entranyes en aquell mar d’aigua salada.
I una beca caiguda del cel. I una habitació en un pis compartit. I una feina a mitja jornada. I caps de setmana de cambrera, en un bar nocturn per cobrar més; sempre la temença de no ser capaç de trobar el camí per tornar sana i salva a casa entre tant borratxo. I estudiar de nit. I estudiar de dia. I estudiar a la biblioteca i a la uni i al metro i dreta al mig de la cuina tot preparant-se la carmanyola per a l’endemà.
—Tot bé?
La veu del professor va fer desaparèixer el reflex. L’Alícia va respondre amb un somriure de mentida. Es va girar cap a la porta. Es va submergir en la incògnita.
