Eh, tu!

—Tu, boja!

No ho puc suportar més! Aquest noi no és de la meva classe i em crida des de la finestra del gimnàs. M’insulta, com tots. No puc més, no puc. Li partiria la cara. Ho vaig dir a la tutora, però no ha servit de res. O sí. Perquè els companys m’apartin la taula i la posin al final de la classe amb les meves coses, com l’altre dia? Perquè em tanquin la porta del gimnàs als nassos quan hi vull entrar?

I la Júlia segueix carrer enllà, les galtes enceses, caminant cada vegada més de pressa, clavant-se les ungles a l’avantbraç fins a arribar a la porta de casa. Treu les claus i entra mirant enrere, amb el record del crit ressonant-li a les orelles. Els pares encara no hi són. S’abraça a la gossa, la Fum, que ha vingut de seguida a rebre-la: “Fum, no vull tornar a l’institut mai més, ajuda’m!”

Ajagudes totes dues al sofà, la Júlia s’adorm amb la Fum damunt les cames. Quan la mare arriba de la feina, les veus totes dues tan plàcides… Avui deu haver anat bé a l’institut, pensa, necessita creure-ho.

—Eh, puta!

La Maika està amb ells! Dilluns em va dir que m’ajudaria i ara està amb el grup del Carlos, tots fotent-se’n de mi des de l’altra vorera. Els odio! No els vull ni mirar, continuaré caminant. Ara s’acosten, em fan ganyotes i riuen. Si accelero serà pitjor, ja falten pocs metres per a l’entrada de l’institut. Aniré a veure el director si no paren. O entro i quan pugui me’n torno a casa sense que se n’adonin. Tot plegat, el director què em dirà? 

La Júlia ha resistit el matí, les burles que han continuat quan la de matemàtiques no mirava, les boletes de paper llançades des de darrere que se li enganxen entre els rínxols. Ha plegat del centre com tots els companys, però ha agafat un carrer diferent per tornar a casa, fent força marrada. 

Quan està a punt d’entrar, arriba la mare, que s’estranya de veure-la tornar més tard del compte. Li pregunta si ha passat res. La Júlia arrenca a plorar, primer amb un plor sord, tancat cap endins, finalment amb uns esgarips que trenquen el cor. Ho aboca tot, el poc que havia explicat i el molt que li passa cada dia.

—La que tot ho xerra!

M’estan esperant! Hi ha la Maika, el Carlos, el Toni, el Musta i més… Si corro serà pitjor, faré veure que em cordo la bota i truco a la mama amb el mòbil. S’estan acostant molt. Els plantaré cara, colla d’imbècils. Em borden que soc una bocamolla perquè els meus pares van  anar a parlar amb el director i ara ells han d’anar al seu despatx, que aquesta la pago. Que se’n vagin ja! En Carlos s’acosta i m’escup, la Maika ho grava amb el mòbil i tots riuen. Tinc por!

La Júlia avui té sort perquè el seu pare l’ha anat seguint, a distància. Tot el que es va destapar abans-d’ahir a casa el té molt preocupat. La seva filla, catorze anys preciosos, que va acabar confessant que es pega al cap quan ningú la veu, que es pessiga fort les cuixes, que no vol tornar a l’institut i que el que vol, de veritat, és morir. 

Ell l’abraça mentre li jura que a aquest centre no hi tornarà mai més. El grupet s’allunya, però un d’ells es gira i crida:

—Eh, tu! Covarda!