El compromís no és un valor demondé. Encara que fou una paraula molt emprada durant l’existencialisme i els moviments emancipadors del segle XX, el compromís és un valor ètic que té una gran rellevància en la vida moral de la persona. Comprometre’s vol dir prendre part en la realitat, implicar-s’hi, mirar de canviar les estructures negatives del món en què vivim. En l’època daurada dels moviments socials, el compromís era un dels valors axials.
El compromís es pot concebre, d’entrada, com l’expressió de la llibertat. En alguns contextos actuals, es contraposa llibertat i compromís de tal manera que sembla que comprometre’s és perdre llibertat, mentre que romandre en el descompromís és una manera de ser lliure. Aquesta forma de comprendre el compromís i la llibertat és totalment equívoca. Comprometre’s socialment, políticament, religiosament, econòmicament, afectivament, no és una manera de perdre la llibertat, sinó més aviat al contrari, és una manera de manifestar la pròpia llibertat, de projectar en el temps aquelles decisions fonamentals que hem pres conscientment. El qui no es compromet mai tampoc no s’equivoca, però tampoc no ha exercitat mai el valor de l’autèntica llibertat.
Podem equivocar-nos en els nostres compromisos, podem errar estrepitosament, perquè, com a éssers vulnerables que som, no sempre som capaços de calcular l’abast dels nostres engatjaments, però l’única manera de mostrar-nos singularment en el món i expressar la pròpia identitat és a través del compromís personal. Per prendre assenyadament un compromís, no n’hi ha prou amb l’aspecte emotiu, sinó que cal el discerniment racional. Cal pensar en allò que ens comprometem i ponderar si realment val la pena entregar-hi esforços i temps. En tot compromís autèntic, el factor racional hi juga un paper de primer ordre.
Comprometre’s és prendre part en la història, és no ser indiferent a la pròpia vida. Quan ens comprometem amb la realitat es produeix un vincle entre la història individual i la història col·lectiva. Les grans transformacions en la història no s’han produït per generació espontània, sinó gràcies al compromís històric de moltes persones anònimes que han forçat un determinat canvi. El compromís dóna valor moral a la persona i, en termes generals, és la conseqüència pràctica de la coherència. El qui és coherent és compromès amb allò que creu, és a dir, tracta d’objectivar en la seva vida els ideals que té en la seva ment. El compromís és, en aquest sentit, una manera de sentirse viu i d’implicar-se en la història dels altres.
Hi ha una íntima relació entre compromís i utopia, tant a nivell personal com a nivell col·lectiu. Des d’un punt de vista individual, tot ésser humà té els seus projectes, els seus horitzons vitals. Per assolir-los, necessita esforçar-se durant un cert temps i comprometre’s en determinades tasques. Els projectes personals no s’assoleixen un dia per altre, sinó que demanen un compromís al llarg del temps que, a la fi, dóna els seus fruits. Des d’un punt de vista col·lectiu, s’ha de dir que la utopia només és possible si la col·lectivitat s’implica, si es compromet. Quan un poble pateix una situació de privació de llibertats, requereix dels seus ciutadans el compromís, de vegades, fins i tot, arriscat fins i tot per aquelles llibertats usurpades. Tot compromís genera sofriment i, fins i tot, màrtirs, però les grans utopies, els grans alliberaments demanen persones coratjoses capaces d’entregar la seva vida per una causa més enllà de la dimensió personal.
El pensament únic que s’ha estès pertot arreu condueix directament a l’absència del compromís. Si el futur serà com el present i res no pot canviar perquè l’única que mou la història és la llei del mercat, tampoc no té cap sentit comprometre’s, lluitar, jugar-se-la. Des de la còmoda instal·lació en el pensament únic la paraula compromís sona a quelcom anacrònic i absolet. El dimissionari es mira de reüll el compromès i no pot evitar un somriure cínic.
Davant d’aquesta posició que porta a l’abandonament de la resistència i de la facultat de lluitar, cal reivindicar el compromís com un dels valors ètics més nobles que hi ha, com una manera d’encarnar les idees que tenim en la nostra realitat. Hi ha, òbviament, diferents graus de compromís i no tots estem preparats per al mateix nivell. És essencial respectar el grau de compromís de cadascú i no forçar les persones a engatjar-se d’una manera artificiosa aliena a la seva natura. Tot compromís, a més a més, s’ha de sotmetre a la pràctica de la crítica i ha d’evitar el seguidisme acrític.
S’ha de distingir, per últim, entre el compromís i el pseudocompromís. El pseudocompromís és un compromís aparent, merament epidèrmic, que busca l’elogi dels altres, però que no brolla de la font interior. El compromís autèntic, en canvi, és la manifestació exterior d’un pensament interior. És un valor que es troba entre l’exterioritat i la interioritat, que emergeix amb força de dins de la persona, però es projecta cap als altres, cap a l’exterioritat de la persona.
