El quadre estèticament potser menys interessant de l’exposició Tàpies. L’empremta del zen (que es pot veure a la Fundació Tàpies fins al proper 23 de juny en l’any del centenari del pintor) és també dels més reveladors. Complementaris, una obra de 2007, és un grafiti, pròpiament, en el qual hi ha escrit “Ni dual / ni no dual / complemen- / (taris)” i on s’hi afegeix, com en tantíssimes obres de l’autor, una creu. La creu de l’univers del pintor, recordem-ho, és polisèmica. Tant pot significar la T del seu cognom com la del nom de la seva dona, Teresa. Tant pot significar el pes del cristianisme com la seva lleugeresa. En aquest cas, però, em fa pensar amb la dualitat vertical / horitzontal.
Ens ho fa pensar perquè el pensament dualista és molt influent en la cultura occidental contemporània (occidental ja és un terme dualista): en tot, de seguida hi veiem dues opcions, dos eixos, dues polaritats. I la gran transformació industrial dels nostres dies, la digital, es basa en un sistema binari. L’art de Tàpies és ple de signes duals, també. A banda de la creu, que sovint n’hi veiem dues, presenta grans peces (també en aquesta exposició) la base de les quals són dos llenços, o un espai partit en dos, com es pot veure en l’esplèndid vídeo que acompanya la mostra.
Això contrasta amb la idea del zen i, de retruc, de l’espiritualitat oriental, almenys la dels que no en tenim massa idea. Contrasta si ho comparem amb les nostres categories duals bàsiques per relacionar-nos amb l’entorn, com dins / fora, passat / futur, sagrat / profà, natura / cultura, excels / ominós, masculí / femení, etc. Categories que semblen completament anul·lades amb el capgirament de l’atenció cap a una mena “d’interior comú” que només pot revelar-se després d’una atenció pacient, insistent i gairebé infinita.
Vivim en temps de no suportar-nos, o de fer-ho estrictament si l’altre s’ajusta a les meves expectatives
La influència del zen, la branca diguem-ne mística del budisme, en l’obra de Tàpies és molt profunda i patent. I en l’exposició citada es pot veure que l’acompanya fins a les seves últimes obres. Antoni Tàpies resol el conflicte de la seva inesborrable tendència a la dualitat, com ens passa a tots els occidentals, i de la seva atracció, per l’omni-espiritualitat budista, amb aquella senzilla declaració de principis del quadre que us he explicat.
Tot i que sovint es presenta la doctrina cristiana com a contrària al dualisme, en la tradició bíblica que culmina amb l’Evangeli se’ns planteja sovint la lluita entre dos pols, en la qual no sempre hi ha un guanyador clar, per cert. Més enllà de Déu / home, opressió / llibertat, pecat / virtut, llei / vida, vida / mort… crec que el principal repte que narra és el de l’alteritat. En la pintura de Tàpies aquesta alteritat pot ser externa, l’altre estrictament, però també interna: els meus “altres” interiors o, encara més difícil, jo com a “altre” d’algú. Uns mitjons de mercadillo usats enmig d’un paisatge zen, mitjons que a Tàpies li recordaven la pobresa de la postguerra, a mi em fan pensar en les complexitats de les relacions de parella exemplificades al cubell de la roba bruta. En tot cas, el gran repte és ¿què en faig davant d’un altre que, en algun moment, se’m fa un estrany?
Vivim en temps de no suportar-nos, o de fer-ho estrictament si l’altre s’ajusta a les meves expectatives. Econòmiques, socials, polítiques, afectives. Tant li fot. I, com si l’altre fos un producte d’Amazon, el retornem quan ens en cansem o li descobrim una tara. Anant bé, ja el reciclaran, o no. La idea de ser complementaris amb el que rebutgem, amb aquest alter que ha esdevingut un alien a extirpar, amb el que contraposem tan alegrement a un jo que no es qüestiona absolutament res, és com a mínim original. I segurament disruptiva. La pedra rebutjada pels constructors ha acabat coronant l’edifici, deia el salm. Com uns materials pobres (papers arrugats, sorra, àcids, rovells, traços de pintura) poden esdevenir símbol de l’essencial. O uns mitjons emprenyadors el centre de la nostra miserable però única i valuosíssima existència.
