“Només avaluant els alumnes es pot saber si s’ha après allò que s’ha ensenyat” (Eurydice, 2012). Sembla clar, però se’n farien creus de quanta gent no ho sap i es dedica a la feina educativa sense fer cap control. Avui –si volem una educació global i competencial– ens calen eines d’avaluació que traspassin les fronteres entre assignatures i que arribin a l’àmbit digital, d’emprenedoria, de coneixement compartit, etc. Una novetat visible d’aquest curs, a l’ensenyament secundari, és que cal passar d’una avaluació numèrica a una anumèrica o qualitativa. En llibre Visible Learning for Teachers: Maximizing Impact on Learning, John Hattie analitza l’ “eficàcia educativa”. Enmig de força conclusions, n’hi ha una que m’ha sorprès: allò que més impacta en l’aprenentatge d’un alumne és l’autoavaluació, o sigui, les seves expectatives i experiència personal de millora. Hattie accepta el constructivisme, i també l’ús de l’avaluació “formativa” (regulació del procés mentre es fa), -al final- qui millora és aquell que “és conscient que vol millorar”. Perfeccionar l’educació no ho aconseguiran mai els qui només treballen a despatxos governamentals o a Facultats de Pedagogia, com tampoc els polítics que “dissenyen” canvis estructurals. Ho aconseguirem els docents de primera línia, pensant i fent. El gran secret de l’eficàcia educativa està en el professorat i ni tan sols en els seus èxits de màrqueting (com escolanova21.cat) sinó en aconseguir que cada un dels alumnes desenvolupi llurs competències: és un tema de persones, de centrar la tasca en treure el millor de cadascú. En educació, els professionals es formem no per aconseguir que l’alumnat sigui “com nosaltres” sinó per a què assoleixin allò màxim que cadascú pugui i vulgui ser. Sovint seran millors que els seus mestres. És un repte apassionant, vinculat a la personalització i a l’ús de la llibertat.
Un dels grans problemes de l’avaluació educativa consisteix en la divergència entre el que vol el docent i el que pensa l’alumne: jo ja estic una mica cansat d’haver de dir a Filosofia de primer de Batxillerat, que no els posaré la nota pel fet que tinguin una llibreta molt ben escrita, amb colors… que això ho avaluaven potser a l’ESO, però que ara m’hauran de resoldre un examen més formal i seriós –competencial, sí–, i que la llibreta només és un eina per ordenar de les idees. Per tant, quin és avui el problema?: Cal entendre quines són les accions avaluatives més eficaces i que augmenten les competències bàsiques i les transversals (segons el document Eurydice ja esmentat). Quan s’analitzen moltes dades surten conclusions interessants, que potser sovint no valorem suficientment.
Segons Hattie serien molt rellevants les “expectatives” de l’alumne, elaborar un programa constructivista (fet sobre els coneixements previs) i la resposta eficaç del docent a les seves intervencions, així com també la credibilitat del professor; en canvi, tenen menys rellevància aspectes com la claredat comunicativa del docent, el debat a l’aula, l’avaluació “formativa” o els microensenyaments (moltes activitats aïllades). Per aconseguir alumnes molt competents, també podem valorar la creativitat, l’autonomia i la transferència que sigui capaç de fer cada estudiant. Però sempre hi ha una cosa clara, i doble: cal avaluar i cal avaluar bé. I la pregunta final és: els docents avaluem per competències als alumnes!, però qui avalua en competències a l’avaluador? I al pedagog de torn? Aprovarien?
