Una famosa frase atribuïda a Albert Einstein encetava, l’octubre de l’any 2005, una secció específica de reflexió científica a la revista Valors. L’altra cara de la ciència iniciava el seu recorregut al número 20 de la publicació amb: “Ningú no entén una cosa a la perfecció fins que és capaç d’explicar-la a la seva àvia”, una afirmació que ha esdevingut una recurrent referència, a voltes enutjosa d’altres estimulant, en el camp de la divulgació científica.
La divulgació, com a activitat, es podria definir com l’art d’explicar el saber, de fer-lo arribar a un gran nombre de persones, de facilitar que esdevingui públic. En la ciència, per definició, la divulgació sempre hi ha estat consubstancial. La ciència és discursiva i es basa en principis com l’objectivitat, la intel·ligibilitat i la dialèctica; per tant, fer-se entendre i confrontar les pròpies idees amb la dels altres formen part de l’essència de la ciència. Amb tot, actualment, quan parlem de divulgació científica fem referència més aviat a un gènere literari i artístic que, amb múltiples formats i a través de nombrosos mitjans (premsa, ràdio, cinema, arts escèniques, televisió, llibres, xarxes, etc), estén, propaga, recrea, reconstrueix i recontextualitza el coneixement en diferents nivells de comprensió, amb amenitat i rigor, en funció dels diversos públics als quals va dirigit.
Podríem dir que en la ciència moderna, de Galileu en avant, una llarga tradició de divulgadors ha contribuït a bastir una extensa àrea, amb entitat pròpia, que ha passat de l’asimetria i unidireccionalitat de la comunicació entre un grup selecte d’erudits i la gran massa de neòfits, a esdevenir una pràctica que demanda bidireccionalitat i co-construcció. Què ha impulsat la tasca de divulgació científica de totes aquestes persones? Probablement la intensió de satisfer la curiositat dels seus interlocutors, de fer volar la imaginació amb ells, d’intentar comprendre millor el món i, en darrera instància, de desenvolupar una necessària capacitat crítica per poder participar conjuntament en la construcció democràtica de la societat.
Tretze anys i 145 articles més tard, la secció L’altra cara de la ciència clou el seu periple agraint la confiança de la revista i esperant haver reconfortat a àvies i lectors de tot tipus a través de la dedicació i l’entusiasme per la ciència i la tecnologia dels col·laboradors que hi hem participat. La ciència és a tot arreu; des d’un lisosoma a la desconnexió digital, passant per una ingent quantitat de temes i disciplines. Divulgar-la i promoure la seva reflexió és una manera magnífica d’enfortir la cultura científica i encaminar-nos de forma decidida i desacomplexada cap a una societat del coneixement; una tasca a la qual us convidem a continuar-hi participant activament. La revista Valors segur que ho farà, i nosaltres també. Així què? Àvia… què et sembla? M’he explicat bé?
