En aquests moments, només a Catalunya, s’estan desenvolupant tres projectes de cohabitatge cooperatiu per a gent gran: Walden XXI, Solterra i Can 70. Un model nou de convivència que fomenta la cura mútua i l’envelliment autònom, combat la soledat no desitjada i promou un estil de vida actiu, saludable i sostenible.
De quina manera volem viure quan envellim? La generació dels baby-boomers, que ara arriben a l’edat de jubilació, busquen una alternativa a la qual la societat els ofereix actualment, i que sovint implica anar a viure a una residència o bé viure en soledat. La tercera via, que és una tendència que arriba ara a casa nostra, pot ser la del cohabitatge sènior, un model de convivència entre persones grans en què es comparteix un mateix espai, on cadascú viu en habitatges independents, però amb zones i serveis comuns. L’objectiu principal d’aquest model és fomentar la cura mútua i l’envelliment autònom, combatre la soledat no desitjada i promoure un estil de vida més actiu, saludable i sostenible.
“És tota una transformació social”, resumeix Josep Maria Ricart, un dels membres de la cooperativa de Walden XXI, que, al costat de Solterra i Can 70, són les tres iniciatives de cohabitatge sènior que s’estan desenvolupant a Catalunya, a través de Sostre Cívic, una cooperativa d’habitatges no especulatius. Situat a Sant Feliu de Guíxols, el projecte de Walden XXI s’inspira en els valors de Thoreau i el seu famós assaig Walden, on l’autor promou una vida senzilla i sostenible. Walden XXI vol ser una alternativa solidària a les residències tradicionals per a gent gran, a partir d’un model d’habitatge assequible, autogestionat i no especulatiu.
El cas de Can 70 és similar. Aquest serà el primer habitatge cooperatiu en cessió d’ús per a persones grans de Barcelona, i el primer fet sobre sòl públic de Catalunya i l’Estat. Com el de Walden XXI, aquest projecte “neix de la reflexió sobre la vellesa i sobre el que ens ofereix la societat als que estem envellint, i que no ens agrada”, explica Elionor Sellés, membre d’aquesta comunitat. “La societat ens veu als grans com a gent amortitzada, que ha perdut valor. O bé, com un nínxol de mercat, la silver economy. Però a la vellesa també tens desitjos, projectes i ganes de continuar fent coses adaptades a les teves possibilitats”. És per això que aquest col·lectiu es planteja també un model de convivència cooperativa per a l’envelliment actiu, autogestionat i solidari, amb uns valors que descriuen a partir de les 8 C: coneixement, comunicació, confiança, compromís, consens, creixement, celebració i cooperació.
Volem morir a casa
Finalment, a Sant Hilari Sacalm es troba el tercer projecte de cohabitatge sènior de Catalunya, Solterra. “Nosaltres volem una vellesa activa, volem fer coses junts i amb vocació de cuidar-nos, i alhora preservar la nostra intimitat”, explica Carme Sala sobre un projecte que reconvertirà l’edifici de l’antic Hotel Solterra en un model habitatge no especulatiu per a més grans de 55 anys, basat en valors com la cooperació, el respecte per la natura, i el suport mutu per evitar la soledat. “La filosofia del nostre projecte és finalista, tenim la intenció de morir a la casa”, explica Sala, raó per la qual la cambra de cures ocuparà un espai central dins els espais comuns. La gent que hi participa “es mou pels mateixos valors i està creant els vincles a mesura que es desenvolupa el projecte.
El model del cohousing sènior va néixer a Dinamarca i els Països Baixos, on ja fa anys que està assentat, i ha anat estenent la seva influència al nord d’Europa, els Estats Units i el Canadà, on ha arrelat amb força. Un dels grans valors del cohabitatge per a persones grans és que ajuda a lluitar contra la soledat no desitjada, un fenomen creixent que s’ha descrit com l’epidèmia del segle XXI.
Des d’un punt de vista més pràctic, aquest model també permet compartir despeses i serveis, ja que els residents divideixen els costos d’instal·lacions, serveis de neteja, cures i altres. També fomenta un sentiment de comunitat, que contrasta amb l’individualisme imperant en la nostra societat. “Els de la nostra generació tenim una altra formació i visió de les coses. Vam viure el maig del 1968 i ara ens plantegem el cohabitatge com un retorn a les comunitats de col·laboració del passat, on es respecta la individualitat dins el grup”, explica Ricart. En termes similars s’expressa Sellés: “Volem viure una vellesa conscient, significativa, que ajudi en el nostre creixement personal. Una vellesa acompanyada i saludable”. “Volem aprendre a cuidar-nos”, expressa també significativament Carme Sala, fent referència a un altre dels puntals en els quals es basa el cohabitatge sènior.
Els valors superen els problemes
De moment, aquests tres projectes estan en desenvolupament i, per tant, no han pogut experimentar a la pràctica l’experiència de conviure plegats. Tots ells són conscients de les dificultats que aquest procés comportarà, i ho encaren amb ganes i optimisme, “tot i que no som ingènues, ja sabem què és la convivència, però tenim ganes de superar-ho”, diu Sala. “L’èxit del projecte es basa en com s’articulen les relacions humanes”, reflexiona, tot destacant la “capacitat per escoltar, parlar i respectar-se” com les claus per fer que la convivència funcioni. “Els valors dominen per sobre de les dificultats”, conclou.
En el cohabitatge sènior, totes les persones implicades han de prendre decisions col·lectives sobre les activitats i serveis que necessiten, com ara les cures, fisioteràpia, perruqueria, les propostes d’oci o fins i tot assessorament jurídic i financer. “En el procés de construir un grup es decideixen moltes coses, es parla i es debat molt, i apareixen molts conflictes i lideratges. Tot s’ha d’afrontar amb molta consciència”, diu Sellés, per a qui el concepte de “consciència” defineix un altre dels valors clau del projecte.
Ara bé, és el cohousing sènior un model adequat per a tothom? En aquest punt, les opinions són diverses. Per a l’Elionor Sellés, aquest model pot no servir per a tothom. “L’autogestió requereix certes habilitats i consciència, cal estar entrenat, i ajuda haver format part prèviament d’altres col·lectius”, explica. A més, també hi ha una qüestió econòmica, a banda de la complexitat de portar a terme un projecte amb terminis d’execució llargs per la seva complexitat social, econòmica i legal. Per contra, Carme Sala creu que cada col·lectiu pot construir-se un model a mida i que “tots els projectes tindran la personalitat del grup”.
El que és evident, avisen, és que el cohabitatge sènior requereix persones disposades a viure de manera activa i comunitària. Per això, tots treballen en la creació d’aquest sentiment de comunitat al mateix temps que desenvolupen el model d’habitatge i de convivència que volen per al seu projecte. Per això, mentre dures les obres de construcció dels habitatges, es fan dinàmiques, organitzen activitats i dinars per compartir temps plegats, fan trobades per celebrar el projecte, convoquen assemblees periòdiques i fan un acompanyament de les persones que volen entrar a la cooperativa per ajudar-les a conèixer i a adaptar-se als objectius i als valors que els mouen.
